Aigua de Figueres

Hem vist una ampo­lla de Font Vella a la taula d’un res­tau­rant de Lan­jarón (Gra­nada), i una de Lan­jarón en un de Girona. Per beure aigua, cal tra­gi­nar-la 1.000 km enllà i ençà? Cal afe­gir-hi des­pe­ses en cami­ons, sous i gasoil, a més de ris­cos i pol·lució? Font Vella és de Sant Hilari i Les Creus és de Maçanet de Cabrenys; són llocs pro­pers i que en hotels i res­tau­rants d’amb­dues pobla­ci­ons en beguin d’inter­can­vi­a­des, pot enten­dre’s; cor­res­pon al calaix dels gus­tos i les manies, i a vega­des de la pre­di­lecció per la química con­creta diluïda en cada una. Amb la que ens ve embo­te­llada amb més o menys gas, la debi­li­tat per l’aigua forana compta amb més jus­ti­fi­cació: a l’Empordà es pren San Nar­ciso i Vichy Catalán (Cal­des de Mala­ve­lla) perquè la que embo­te­llen al Plau del Vent mateix, al peu de la serra de Roda (no de Rodes), costa tres o qua­tre vega­des més que la de la Selva.

Amb tot, el món dels nego­cis és inin­tel·ligi­ble: a Amer admi­nis­tren no només la pro­pera Font Vella, sinó que també l’esmen­tada Lan­jarón i la de Fon­te­mi­lla, a tocar Sigüenza, la vila del Don­cel de la por­tada del lli­bre de FEN del bat­xi­lle­rat dels sei­xanta. I al Prin­ci­pat se’n gasta prou de Veri (a tocar Osca); de Bezoia (a tocar Segòvia); de Sola­res (Cantàbria)... I només allò que cau quan plou.

A Figue­res admi­ra­ble­ment vol fer-se al revés. Subrat­llar que l’aigua de l’aixeta de la capi­tal empor­da­nesa és excel·lent en tots els sen­tits. Petit parèntesi per dir que, mira que és lleig dir-ne “aigua de boca” tot i con­su­mir-ne més per a d’altres neces­si­tats rela­ci­o­na­des amb el cap­da­vall de l’esquena, i no per això en diem “aigua de c...”! Per què no usar “aigua de beure” (com eau de bois­son, drinking water) o “aigua pota­ble” (eau pota­ble, pota­ble water)? És així, doncs, que l’Ajun­ta­ment, només per cri­dar l’atenció sobre la qua­li­tat de l’aigua urbana, ha repar­tit gratuïtament a res­tau­rants i comerços 1.800 ampo­lles de vidre ple­nes d’aigua de la xarxa muni­ci­pal i eti­que­ta­des. Tot­hom pre­su­meix del que té. A Bar­ce­lona fa dècades que, a segons quins bar­ris, era (és?) bona i a d’altres no es podia beure: sem­blava llei­xiu; la gent deia que la del Ter era la gus­tosa, però la del Llo­bre­gat –lla­vors quasi cla­ve­guera– havia de trac­tar-se tan inten­sa­ment que sem­blava el con­tin­gut d’una ampo­lla d’El Conejo. La de Figue­res ve del pantà de Boa­de­lla: les eti­que­tes diuen cer­ta­ment “Aigua de la serra de les Sali­nes i del puig de Bas­se­goda”; afe­gei­xen que és “sana, i amb els mine­rals pre­ci­sos per a beure’n cada dia”; que és “segura per la qua­li­tat i per l’exhaus­tiu con­trol”; “econòmica, 400 vega­des més que l’embo­te­llada”.

Ep! de quin preu par­lem? Del de l’aigua estricte que consta en el rebut, o el del total de la fac­tura de Fisersa que sol ser qua­tre o cinc vega­des supe­rior amb tots els afe­gits: cla­ve­gue­res, reco­llida d’escom­bra­ries, depu­ra­dora, man­te­ni­ments, impos­tos...? I natu­ral­ment “ecològica” perquè, en efecte, no cal embru­tir res per dis­po­sar-ne, ni gene­rar resi­dus de plàstic: només hem d’obrir l’aixeta i reem­ple­nar l’ampo­lla que ens han donat o qual­se­vol altra.