Morts i records

Passa una i altra vegada. Una mort remou els records, fa que aflo­rin a la superfície capes anti­gues. També, és clar, en el cas de per­so­nes que només hem cone­gut a través d’imat­ges. És així que, tenint-la pràcti­ca­ment obli­dada, he recor­dat Marie Lafo­ret en un cromo d’un àlbum de can­tants dels meus ger­mans, que deien que tenia uns ulls verds molt bonics. Jo era una nena i van pas­sar uns anys abans que la veiés À plein soleil, amb un Alain Delon de mirada tèrbola que, inter­pre­tant el Ripley de la pri­mera novel·la de Patri­cia Highs­mith que adapta aquesta pel·lícula diri­gida per René Cle­ment amb un final mora­lista aliè a l’ori­gi­nal, suplanta un home al qual ha assas­si­nat. Els ulls verds de Lafo­ret hi res­plen­dei­xen enmig del mar.

No recordo en cap altra pel·lícula Marie Lafo­ret, que, de fet, va ser més can­tant que actriu. En canvi, m’han revin­gut diver­ses pel·lícules en què va actuar Omero Anto­nutti, que també ha mort fa pocs dies. Sobre­tot, m’han revin­gut aque­lles que vaig veure a l’ado­lescència i la pri­mera joven­tut.

Deu ser cosa de l’edat i de les emprem­tes que dei­xen a la memòria les pri­me­res imat­ges d’algú. O pot­ser és perquè es tracta de pel·lícules espe­ci­al­ment memo­ra­bles, com és el cas de Padre, padrone, dels ger­mans Tavi­ani, i d’El Sur, de Víctor Erice. En totes dues, hi inter­preta la figura d’un pare, però d’un caràcter i sim­bo­lisme molt dife­rents. A la pri­mera, és un pas­tor (no sé si per això també va inter­pre­tar el Pas­tor en l’adap­tació que Romà Guar­diet, ros­se­llinià com els Tavi­ani, va fer de Soli­tud, de Víctor Català) de Sar­de­nya que tira­nitza el seu fill, obli­gant-lo a tre­ba­llar en con­di­ci­ons duríssi­mes i pri­vant-lo de tota edu­cació, fins que aquest acon­se­gueix esca­par-ne a través del ser­vei mili­tar. A la segona, és una presència eva­nes­cent, una mena de fan­tasma miti­fi­cat per la seva filla, que anirà al Sud bus­cant les emprem­tes de la vida que el pare no va aca­bar de viure.

Aniré veient Omero Anto­nutti i, encara que menys, Marie Lafo­ret a través del cinema, aquest invent res­pecte del qual, tot just l’endemà de la seva pre­sen­tació en públic, el 28 de desem­bre de 1895, una nota apa­re­guda al diari esquerrà Le Radi­cal afir­mava: “Ja vam reco­llir i vam repro­duir la paraula. Ara reco­llim i reproduïm la vida. Podrem, per exem­ple, veure com es mouen aquells que hem per­dut fa temps.” Després del cinema, han arri­bat altra mena d’imat­ges en movi­ment, però no sé si tan per­du­ra­bles.