‘Brexit’ coronat

Jo també soc un segui­dor de The Crown, la sèrie de Net­flix que explica l’evo­lució de la família reial britànica des que l’actual reina, Eli­sa­beth II, va arri­bar al tron. Els britànics sem­pre fan la mateixa pel·lícula, de fet la mateixa obra de tea­tre: gover­nants i súbdits, esca­la­fons, reverències, esca­les amunt, esca­les avall i molta vai­xe­lla per nete­jar. Fins i tot s’hi cenyeix Step­hen Fre­ars quan parla d’obrers en bar­ris mar­gi­nals. Un amic més agut que jo em va dir l’altre dia par­lant de The Crown: “Dona mol­tes claus sobre el Bre­xit.” Vaig que­dar parat. L’últim capítol que he vist se situa al 1970 quan no sola­ment no es par­lava del Bre­xit sinó que entrar a la Unió Euro­pea lla­vors en cons­trucció era una aspi­ració per a la Gran Bre­ta­nya. M’hi fixaré. Pot­ser que m’hi fixi ara. Ben mirat... El penúltim capítol estava ambi­en­tat l’any que l’home va arri­bar a la Lluna, el 1969. El príncep Felip, el marit de la reina, pateix una crisi de fe. Deixa d’anar a missa els diu­men­ges. L’expe­dició lunar li obre espe­ran­ces: aquells tres homes, ¿han tro­bat a la Lluna i més enllà, alguna expli­cació al sen­tit de la vida o de l’uni­vers? Han expe­ri­men­tat la trans­cendència? Els con­vida al palau. L’audiència pri­vada és dece­be­dora. Els tres astro­nau­tes són uns sim­ples científics que aquells dies només van estar per les palan­ques que havien d’acci­o­nar i de les ordres que rebien de Hous­ton. El clima anglès els ha cons­ti­pat. El príncep els ofe­reix el seu moca­dor. Al final Felip torna a la parròquia on un nou degà li fa recu­pe­rar la fe. Segons un rètol, no l’ha per­duda mai més. Segons els fets històrics, no és cert que els astro­nau­tes tin­gues­sin l’ànima de llauna. Un va expe­ri­men­tar un tras­bals místic que li va durar tota la vida.

L’últim capítol explica la mort del príncep Edu­ard, el que amb la seva abdi­cació “per casar-se amb una divor­ci­ada ame­ri­cana” va afa­vo­rir que Eli­sa­beth II fos reina. Ella el visita en el llit de mort, en una casa de París. En un capítol molt ante­rior, al prin­cipi de la pri­mera sèrie (n’han fet tres) Edu­ard que­dava molt mala­ment: filo­nazi, antipàtic, inútil per ser rei... Eli­sa­beth no el podia veure. Ara, a l’hora de la mort, tot s’oblida. Edu­ard és un boni­faci. La roba bruta, segons es diu, es renta a casa. Com la fe, que també bro­lla de nou a casa, o a la cape­lla adja­cent a la casa, i qui diu la casa diu el palau i qui diu el palau diu la Gran Bre­ta­nya. Els ame­ri­cans que vagin a la Lluna, França que ens acu­lli els reis frus­trats. Nosal­tres, a la nos­tra, “nosal­tres, sols”. El dia d’arri­bar a la Lluna Bucking­ham té la llar de foc encesa. Que a Amèrica i Europa feia calor, aquell dia? A Lon­dres feia fred.

A veure com aca­barà la sèrie. Suposo que segons el Bre­xit. La monar­quia britànica s’adapta a totes les situ­a­ci­ons, com les sèries, i d’aquí l’èxit.