opinió

En temps de crisi: menys Espanya i més Europa

L'euro ha trontollat perquè s'ha posat de manifest que no hi pot haver una moneda única sense una política econòmica única

La cons­trucció euro­pea s'ha fet, històrica­ment, a par­tir de les peti­tes pas­ses que havien pre­dit els pares fun­da­dors, perquè –deien– cre­a­rien soli­da­ri­tats de fet, irre­duc­ti­bles i ina­jor­na­bles. Ha estat així, cer­ta­ment. La visió de Kon­rad Ade­na­uer, Jean Mon­net, Robert Schu­man i Alcide de Gas­peri ha estat encer­tadíssima. Ara: també és veri­tat que els avenços més sig­ni­fi­ca­tius i deci­sius s'han produït a gam­ba­des i que aques­tes les han fet els estats mem­bres en els períodes de crisi, fent els salts més grans i més amplis com més crític era el moment, com si en vol­gues­sin fugir cuita cor­rents. És per aquest motiu que podem pre­veure que aquesta crisi d'ara durà amb el temps a fer un nou salt enda­vant, cap a una unió econòmica molt més estreta entre els estats mem­bres, almenys entre aquells que com­par­tei­xen l'euro, i que, en con­seqüència, la unió fis­cal i la unió política seran una mica més necessàries i, per això, més a prop.

En matèria de cons­trucció euro­pea no moure's ha equi­val­gut sem­pre a fer pas­ses enrere. I això serà així men­tre Europa no sigui una fede­ració d'estats unida política­ment i econòmica, en matèria de defensa és més rela­tiu; les acti­tuds immo­bi­lis­tes equi­val­dran a des­cons­truir-la.

La idea de la uni­tat d'Europa neix d'una gran ensul­si­ada. Les esba­tus­sa­des periòdiques entre França i Ale­ma­nya, amb la resta de països com a ali­ats d'un o altre i els seus ter­ri­to­ris de camp de bata­lla, la volun­tat de resol­dre-les més con­cre­ta­ment, són la raó per la qual després de la Segona Guerra Mun­dial, d'aquell des­as­tre tan colos­sal per a l'ésser humà, els gover­nants d'aquests dos països i els d'Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxem­burg deci­di­ren reme­iar-ho cre­ant les pri­me­res orga­nit­za­ci­ons comu­nitàries: la CECA, l'Eura­tom i la CEE.

D'aque­lla pri­mera gran crisi en nasqué l'embrió de la Unió Euro­pea actual. El camí ha estat llarg i s'ha fet len­ta­ment. I, tot sovint, a bat­ze­ga­des. De fet, els grans avenços en la cons­trucció euro­pea tenen la seva espo­leta en moments de crisi o en què hi ha hagut movi­ments ines­pe­rats que han acce­le­rat posi­ti­va­ment el curs de la història. Penso en la cai­guda del mur de Berlín el 1989 i la reu­ni­fi­cació d'Ale­ma­nya, perquè obri­ren la Comu­ni­tat Euro­pea a la pers­pec­tiva d'una inte­gració més forta en matèria de cir­cu­lació de per­so­nes i coor­di­nació econòmica i d'ampli­ació cap a les noves democràcies de l'Est i els països nòrdics, per als quals la neu­tra­li­tat ja no tenia cap sen­tit estratègic.

I penso també en la crisi monetària que durant els anys noranta va fer anar de cor­coll tots els bancs cen­trals dels estats mem­bres, amb les divi­ses cotit­zant amunt i avall, pel caprici i el bene­fici de grans espe­cu­la­dors. Perquè, si bé no va moti­var la ins­tau­ració de l'euro, és indis­cu­ti­ble que en va mos­trar la urgència. El sis­tema mone­tari euro­peu, ins­tau­rat el 1979, ja duia en la seva essència la moneda única com a final ine­xo­ra­ble; s'hi anava acos­tant tímida­ment, fins que el ter­ra­bas­tall mone­tari va impel·lir els seus mem­bres a crear l'euro. D'aque­lla crisi en sorgí un gran avenç.

Ara no es pot saber si de la crisi econòmica que assola els estats euro­peus en sor­tirà un nou pas enda­vant i inte­gra­dor ni quin abast tindrà. Però no sem­bla ago­sa­rat pre­veure'l. El que la crisi de Grècia ha qüesti­o­nat és la soli­desa de la unió monetària; l'euro ha tron­to­llat perquè s'ha posat de mani­fest que no hi pot haver una moneda única sense una política econòmica única. Si aquesta uni­tat no hi és, lla­vors la moneda euro­pea queda regida per les lleis del mer­cat, fora del con­trol de les can­ce­lle­ries euro­pees. Una soli­da­ri­tat de fet com és l'euro en crea una de nova: la unió econòmica, cap a la qual es camina des de fa anys, amb pas­ses peti­tes, arros­se­gant els peus gai­rebé, fins que un ensurt, una crisi sob­tada, mou els cami­nants a fer gam­ba­des.

És sen­zill d'enten­dre. Si l'euro reque­reix dels seus mem­bres uns cri­te­ris de rigor pres­su­pos­tari, de dèficit i deute, és indis­pen­sa­ble que hi hagi una auto­ri­tat amb prou força i auto­no­mia per fer-los com­plir. Val per a Grècia ara que els seus socis l'han hagut de res­ca­tar, i val per a Espa­nya ara que ha hagut de moure's abans que el sal­va­ment no fos una emergència. Però també val per a Ale­ma­nya i per a França, encara que siguin els coman­dants de l'ope­ració. No hi pot haver moneda única sòlida i esta­ble sense unió econòmica. Ni unió econòmica sense una política fis­cal har­mo­nit­zada. I, al final, per donar soli­desa a l'edi­fici, sor­girà, impres­cin­di­ble, la neces­si­tat d'una unió política. No és segur, és ine­vi­ta­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.