Després de Nadal

Ha estat Nadal, com una llu­me­neta que crema en la nit infi­nita. Ha estat festa grossa com ho és un pòrtic d’aixo­pluc al mig del camí, o el xer­ri­car ale­gre del des­per­tar del son d’un infant. Ha estat pau i un tros­set de glòria com ho és la dolça cap­ci­nada del vell arrau­lit en el con­fort de la tarda, quan la con­versa es fa llu­nyana, som­no­lent i l’hora s’aqui­eta fins a esde­ve­nir immòbil.

Ha pas­sat Nadal, com aquell sol generós que esquinça els núvols el dia més rúfol de l’hivern; mà estesa de llum nova, doll d’ener­gia que tot ho fa créixer. Ha pas­sat per tots els racons per fer net i treure llus­tre a les ànimes, com fa net el vent del nord quan escom­bra la tera­nyina de la boira baixa. Ha des­fi­lat pel men­ja­dor de totes les cases com una gar­landa en festa, mudat com ho fa la mar arris­sada d’escuma un matí ale­gre de platja. Ha estat cor de ger­ma­nor, cant ale­gre de sobre­taula, tonada que s’enlaira com s’enfila des del fons de la vall el so ale­gre del curs d’aigua indo­ma­ble.

Ha vin­gut el Nadal per fer parada i fonda a totes les cui­nes, per encen­dre els fogons de l’àvia, per per­fu­mar celo­berts del matí fins al ves­pre, per omplir sope­res i escu­rar cas­so­les.

Si aquest Nadal que ja és fora ha estat llum i cant ale­gre, si ha estat pollas­tre, tor­rons i neu­les, si ha estat tot això i també aque­lla mirada tan ten­dra, aquell som­riure sin­cer, aque­lla moi­xaina d’amor, si us plau Nadal, espe­rit de les coses bones, no mar­xis, queda’t vigi­lant al llin­dar de casa.