Com respondrà l’Iran?

Ens havíem acos­tu­mat que, mal­grat les piu­la­des incendiàries i els actes con­tra­dic­to­ris que feia Donald Trump, així com les rei­te­ra­des dimis­si­ons de mem­bres de la seva admi­nis­tració que explícita­ment o implícita­ment con­fir­ma­ven la inca­pa­ci­tat del pre­si­dent per gover­nar, no por­ta­ria a terme cap decisió que pogués des­en­ca­de­nar una greu crisi bèl·lica de con­seqüències glo­bals, atès que el Pentàgon, els ser­veis d’intel·ligència i el Depar­ta­ment d’Estat tenien prou murs de con­tenció i fusi­bles per evi­tar que el pre­si­dent fes exe­cu­tar alguna mesura de con­seqüències incon­tro­la­bles.

Però la mati­nada d’ahir, amb l’assas­si­nat a l’aero­port de Bag­dad del gene­ral Qasem Solei­mani, número dos del règim iranià i cap dels Guar­di­ans de la Revo­lució, i del vice­pre­si­dent de les milícies xiïtes For­ces de Mobi­lit­zació Popu­lar ira­quia­nes, Abu Mahdi al-Muhan­dis, Trump ha tras­pas­sat aquesta línia.

El secre­tari d’Estat, Mike Pom­peo, ha jus­ti­fi­cat l’atac dient que s’ha fet per evi­tar l’assas­si­nat de nord-ame­ri­cans i en res­posta a l’asset­ja­ment a l’ambai­xada a Bag­dad. Però les con­seqüències d’aques­tes morts podrien por­tar a la deses­ta­bi­lit­zació de tot el Pròxim Ori­ent, a una nova guerra dels petro­li­ers al golf que uns ano­me­nen Pèrsic i uns altres, Aràbic, amb unes con­seqüències econòmiques molt nega­ti­ves per a tot­hom, i fins i tot a la rea­pa­rició d’Estat Islàmic en un con­text en què els que el van der­ro­tar ara s’enfron­ten entre si. Pot­ser el pre­si­dent en fun­ci­ons d’Israel, Ben­ja­min Neta­nyahu, que, immers en diver­sos pro­ces­sos judi­ci­als que el podrien inha­bi­li­tar, ha abo­cat Israel a unes ter­ce­res elec­ci­ons, i el príncep de l’Aràbia Sau­dita, Moham­med bin Sal­man, des­pres­ti­giat per l’assas­si­nat de Jamal Khas­hoggi i el fracàs de la seva inter­venció al Iemen, que sem­pre han donat suport a les ame­na­ces de Trump vers l’Iran, són els únics que podrien resul­tar bene­fi­ci­ats d’aquesta deses­ta­bi­lit­zació.

Però el que sem­bla segur és que els països de l’ano­me­nada “mitja lluna xiïta”, on molta població és segui­dora de la branca mino­ritària de l’islam, i que esta­ven vivint diver­ses situ­a­ci­ons de con­flicte o ines­ta­bi­li­tat, ara es podrien incen­diar encara més. El líder suprem iranià, l’aia­tol·là Ali Kha­me­nei, ja ha dit que hi haurà una res­posta o ven­jança con­tun­dent després de l’assas­si­nat de Solei­mani. I la ven­jança no només la podria fer l’Iran blo­que­jant el pas de petro­li­ers per l’estret d’Ormuz, sinó també totes les milícies i grups ali­ats de l’Iran. D’entrada, l’Iraq, país on s’ha produït l’atac, té un govern en pre­cari amb un pri­mer minis­tre, Adil Abdul-Mahdi, que tot i haver pre­sen­tat la dimissió i no tenir el suport neces­sari del Par­la­ment, con­ti­nua en fun­ci­ons després de mesos de pro­tes­tes i morts al car­rer. Més enllà dels crits de ven­jança que facin els par­tits i milícies xiïtes ali­ats de l’Iran, caldrà veure què diu l’aia­tol·là ira­quià Ali al-Sis­tani i el líder xiïta Muq­tada al-Sadr, que va donar suport par­ci­al­ment a les pro­tes­tes con­tra el govern ira­quià i les ingerències de l’Iran.

D’altra banda, al Líban, que també viu una revolta ciu­ta­dana con­tra la cor­rupció, el sec­ta­risme polític i les ingerències estran­ge­res, el pri­mer minis­tre sun­nita, Has­san Diab, no ha acon­se­guit for­mar govern a causa de les dis­crepàncies amb els xiïtes. Ara Hez­bol·là, lle­ial a l’Iran, podria con­su­mar també la seva ven­jança, ja sigui fent més difícil l’acord amb els sun­ni­tes o incre­men­tant la tensió a la fron­tera amb Israel. I tot i que en prin­cipi aquesta esca­lada no hau­ria d’afec­tar Síria, Al-Assad podria voler agrair l’ajut dels milers de com­ba­tents ira­ni­ans, coman­dats per Solei­mani, que van ser cab­dals en la lluita con­tra els insur­gents sun­ni­tes i Estat Islàmic. Al Iemen, on la milícia xiïta houthi ha resis­tit els atacs de l’Aràbia Sau­dita, qual­se­vol acord de pau serà ara molt més difícil, i els xiïtes podrien tor­nar a ata­car amb míssils o atemp­tats l’Aràbia Sau­dita. I, final­ment, els pales­tins de Hamàs, que, tot i ser sun­ni­tes, man­te­nen molts lli­gams amb l’Iran i grups xiïtes, podrien apro­fi­tar l’esce­nari per ata­car Israel.

Aquesta deses­ta­bi­lit­zació esgar­rifa Europa, que inten­tava sal­var sense èxit l’acord nuclear amb l’Iran tren­cat per Trump. Però, sigui quina sigui la ven­jança, si Donald Trump ordenés una ofen­siva d’atacs aeris con­tra l’Iran, Tehe­ran podria res­pon­dre no només amb l’enfon­sa­ment de petro­li­ers, sinó recu­pe­rant els atemp­tats ter­ro­ris­tes suïcides. No obli­dem que als anys vui­tanta qui els van començar a fer no van ser grups sun­ni­tes, sinó els xiïtes liba­ne­sos, emu­lant les acci­ons de la mítica secta xiïta dels Assas­sins, que segles abans eren temuts perquè exer­cien la violència en públic, orgu­llo­sos de morir matant.