Foix i Salvat Papasseit

He expli­cat més d’un cop que un malentès va ser la causa que per poc J.V. Foix no em tirés lite­ral­ment esca­les avall de casa seva. Ricard Sal­vat tenia intenció de mun­tar un espec­ta­cle uni­ver­si­tari sobre Joan Sal­vat Papas­seit i havia dema­nat als seus alum­nes de reco­llir infor­mació sobre el poeta. Em va tocar anar a par­lar amb Foix, que l’havia cone­gut. El vaig tro­bar –de vint-i-un botó més dos botons de puny–, dar­rere el tau­lell de la pas­tis­se­ria de la plaça Sarrià. Li vaig expli­car el pro­jecte. Em va citar al mateix lloc al cap d’uns dies. Hi vaig anar. Les depen­den­tes em van indi­car que m’espe­rava asse­gut en un banc de la plaça. Lle­gia El Cor­reo Catalán. El diari li devia ser­vir “allò que no diu La Van­guar­dia”, però jo fran­ca­ment vaig pen­sar que hau­ria estat més ade­quat atra­par-lo en la lec­tura d’un mani­fest sur­re­a­lista, millor si fos en italià. Em va dir que el seguís. Vam entrar en un por­tal. Unes esca­les de fort pen­dent ens van dipo­si­tar en una mena d’estudi blanc i llu­minós. Foix em va mos­trar uns ori­gi­nals de Miró, de Tàpies, pot­ser de Picasso. No ho recordo. Els tenia emmar­cats a les parets o en unes car­pe­tes sos­tin­gu­des per uns cava­llets. Final­ment ens vam asseure, i vam entrar en matèria. Dos minuts més tard jo era al cap­da­munt de les esca­les ver­ti­gi­no­ses amb la porta del pis tan­cada dar­rere meu. Foix s’havia pen­sat que cer­cava infor­mació sobre ell. Quan va enten­dre que l’objec­tiu de la visita era Sal­vat Papas­seit es va limi­tar a dir-me “era un pobre noi” i acom­pa­nyar-me a la sor­tida.

Cele­bro com­pro­var, pas­sats tants anys, que Foix tingués en aque­lla ocasió un mal dia. Edi­ci­ons 62 i la Fun­dació J.V. Foix aca­ben de treure el gran regal de Reis, Noms pro­pis. Escrip­tors i artis­tes. Un recull, fet per Jordi Cor­nu­de­lla, dels escrits que Foix va dedi­car, en papers diver­sos, a lite­rats i pin­tors cone­guts i admi­rats. Entre ells, uns quants –i un de mera­vellós– amb Joan Sal­vat Papas­seit de sub­jecte. El “pobre noi”, ara me n’adono, era jo, un jove indo­cu­men­tat igno­rant d’aquests tex­tos. En l’aplec, Foix parla de Ramon Llull, Jacint Ver­da­guer, Joan Mara­gall, Josep Car­ner, Josep Sebastià Pons, Car­les Riba, Josep Maria de Sagarra, Josep Pla, Gabriel Fer­ra­ter, Joan Fus­ter... De Picasso, Chi­rico, Miró, Dalí... Ho fa amb aque­lla prosa tan seva: cor­dada com els botons de l’armi­lla, espi­tre­gada com quan aga­fava l’arjau al Port de la Selva.

Julià Gui­lla­mon ha publi­cat Deu entre­vis­tes, inqui­si­ci­ons de joven­tut a escrip­tors. N’hi ha una a Jorge Luis Bor­ges. L’escrip­tor argentí explica haver cone­gut Sal­vat Papas­seit als anys vint a Bar­ce­lona. En té un record difús: lli­bre­ter a més de poeta? Va rete­nir de Sal­vat una frase “sense pos­si­bi­li­tat de rèplica des de l’Odis­sea”: “la poe­sia neces­sita el mar”.