El got buit

Una col·lega ter­tu­li­ana de Cata­lu­nya Ràdio em va pro­fe­rir una feliç defi­nició del per­so­natge de Pedro Sánchez: “És un sig­ni­fi­cant sense sig­ni­fi­cat.” Me la vaig apro­piar, i així li ho vaig fer saber. Pedro Sánchez ve a ser com un bell got de cris­tall de Bohèmia per­fec­ta­ment buit. La qüestió és amb què s’omple: aigua, vi, cicuta, cer­vesa, o un sub­til verí amb efec­tes retar­dats... I, ara per ara, ni l’aigua, ni el vi sem­blen ser els com­po­nents d’aquest con­tin­gut del bell got de cris­tall.

La segona qüestió és qui com­pon aquest “sig­ni­fi­cat” usu­al­ment imple­menta el dis­curs del “sig­ni­fi­cant” qui a la seva vora s’asseu. És la llei de la física: en política no exis­teix el buit, sinó que aquest buit sado­lla qui in situ està en con­di­ci­ons de fer-ho. Pedro Sánchez manca de gai­rebé tot l’exi­gi­ble en un esta­dista: prin­ci­pis, con­tin­gut ètic, capa­ci­tat d’il·lumi­nar idees, cri­teri clar de pri­o­ri­tats, cate­go­ries morals, com­promís de la paraula donada, soli­desa en les actu­a­ci­ons i en les deci­si­ons, res­pecte a les mino­ries, un pen­sa­ment polític sòlid i defi­nit. Ni l’ambigüitat, ni la men­tida poden ser armes d’un polític que es preï.

La men­tida és la pit­jor arma d’un polític, l’escarni d’un gover­nant, tot i Lenin i la seva con­cepció de la men­tida com “l’ins­tru­ment més revo­lu­ci­o­nari”. La men­tida, si és exe­cra­ble en el pri­vat, resulta abso­lu­ta­ment con­dem­na­ble en l’àmbit del que és públic. Als EUA pre-Trump amb la men­tida n’hi havia prou per des­truir una pre­sidència, com va suc­ceir a Ric­hard Nixon, a qui ano­me­na­ven “Dick el trampós”, que va aca­bar dramàtica­ment la seva pre­sidència per haver men­tit en el cas Water­gate. Què hau­ria d’haver pas­sat a Espa­nya en les elec­ci­ons del 10 de novem­bre pas­sat, i en l’escan­dalós des­ple­ga­ment de men­ti­des i radi­cals con­tra­dic­ci­ons amb les seves pro­me­ses elec­to­rals, abso­lu­ta­ment traïdes per la per­versa manera de l’engany de què fa ús Pedro Sánchez? Si hi hagués en la Cons­ti­tució espa­nyola l’impe­ach­ment, pro­ba­ble­ment ara estaríem de ple en aquest procés.

Em sem­bla inver­sem­blant que es men­teixi a l’elec­to­rat, i s’obtin­gui la seva con­fiança per fer exac­ta­ment el con­trari. No conec entre nosal­tres cap cas sem­blant. Des del punt de vista moral suposa una clara intenció mani­pu­la­dora de la con­fiança ali­ena errada arran de fal­ses pro­me­ses. És aquesta, sens dubte, la pit­jor de les polítiques, tan vitu­pe­ra­ble com la cor­rupció, d’un gover­nant. En ambdós casos la democràcia cor­recta hau­ria d’exi­gir la seva des­ti­tució. Uti­lit­zar Maquia­vel com el gran men­tor d’aquesta per­versió de la moral política em sem­bla mons­truós en un sis­tema democràtic. És ben sabut que el seu con­sell, a El príncep, asse­nyala que el més impor­tant per al príncep con­sis­teix a “acon­se­guir el poder i con­ser­var-lo” (cito de memòria). Tot un prin­cipi de mal­ver­sació moral, ja que “el fi jus­ti­fica els mit­jans”, ho digui específica­ment o no el can­ce­ller flo­rentí, no és accep­ta­ble, atès que de cap manera posa límits morals a l’abús de qual­se­vol mitjà per asso­lir l’objec­tiu del poder. S’ins­pi­ra­ria en Pedro Sánchez, en lloc de Fer­ran d’Aragó? Seria un profètic ana­cro­nisme.

Amb tot, el nexe de la qüestió segueix sent qui omplirà aquest got buit. La pri­mera opció és evi­dent: aquell que “no li dei­xa­ria aga­far el son a ell ni al 90% dels espa­nyols”. Si algú va sobrat d’ide­o­lo­gia, d’experiència en qüesti­ons demagògiques, de qui sap arros­se­gar les ove­lles a l’escor­xa­dor, és Pablo Igle­sias. Ningú com ell prac­tica la demagògia, dis­para els vena­bles enve­ri­nats, s’infe­reix en un objec­tiu de trans­subs­tan­ci­ació –en el sen­tit teològic– del sis­tema. Ningú com ell per retorçar el sis­tema o reflo­tar l’anacrònic mar­xisme revo­lu­ci­o­nari, amb un canvi quel­com més que nomi­nal: la lluita obrera subs­tituïda per “el poble al car­rer” (tesi de Mone­dero), o l’hege­mo­nia democràtica (tesi doc­to­ral d’Íñigo Errejón) fona­men­tada en bona part en la peripècia d’Evo Mora­les a Bolívia. Tots ells són segui­dors de les doc­tri­nes del pro­fes­sor Ernesto Laclau, i es con­ju­guen, en una clara ins­pi­ració cas­trista de fons, con­fi­gu­ració de la Veneçuela de Chávez, i alguna cosa a veure en la ins­pi­ració dels seus pro­gra­mes popu­lis­tes, i pot­ser de la mateixa Cons­ti­tució.

Amb aques­tes claus caldrà ana­lit­zar no pocs dels seus movi­ments polítics de futur. El got ja ha començat a omplir-se amb l’estratègia post­mar­xista del femi­nisme com a subs­ti­tu­tiu de la lluita de clas­ses que en un Congrés de Dones Catòliques a Roma vaig avançar en la meva ponència sobre el tema en l’any 2004. Res de nou per a mi, aquesta femi­nit­zació dels col·lec­tius polítics, ni aquesta demagògia de les mati­sa­ci­ons a la recerca de la solució “del poble al car­rer”. En un sopar d’alta política a Bue­nos Aires, dos anys enrere, vaig coin­ci­dir amb Mone­dero en la seva anàlisi gene­ral de la crisi del sis­tema capi­ta­lista i de les seves for­mu­la­ci­ons polítiques, però vaig dis­cre­par en aquesta solució final del popu­lisme. No és el poble al car­rer, sinó les elits ate­nent les neces­si­tats i exigències del poble.

El gran pro­blema serà quan el got s’ompli d’hipotètics con­cep­tes leni­nis­tes: el mateix autor de la sentència “una men­tida repe­tida mol­tes vega­des es con­ver­teix en una gran veri­tat”, ens va lle­gar un axi­oma demo­li­dor: “Els comu­nis­tes han de viure la revo­lució, men­jar-la, res­pi­rar, somiar, han de men­tir, enga­nyar i fins assas­si­nar, no importa que es tracti de la seva mare.” És aquesta la poció que omplirà el got buit en els temps que venen?