Gran Caminada

No hi ha mort més col­pi­dora que la cau­sada per una bru­tal esco­mesa armada com la que fa deu dies va lle­var la vida al com­pany i amic David Cami­nada. És un assas­si­nat que ha estron­cat de cop una vigo­rosa car­rera pro­fes­si­o­nal i acadèmica relle­vant; que ens ha pres de sobte un home que enco­ma­nava sere­ni­tat i bon­ho­mia, i que era un exem­ple de passió per la feina ben feta, pel rigor en el tre­ball. Gran per­sona en tots els aspec­tes. Durant dis­set anys va exer­cir el peri­o­disme a la redacció de l’Avui, i des de l’any 2002 estava vin­cu­lat a la Uni­ver­si­tat Pom­peu Fabra com a pro­fes­sor asso­ciat. En els últims temps com­pa­ti­bi­lit­zava aquesta ocu­pació amb una tasca de peri­o­dista en el depar­ta­ment de comu­ni­cació de l’Ajun­ta­ment bar­ce­loní. Feia només mig any que havia obtin­gut amb cum laude el grau de doc­tor. La seva tesi, diri­gida pel catedràtic Jaume Gui­lla­met, tracta a fons de com la premsa naci­o­na­lista cata­lana i basca va reflec­tir l’evo­lució política en el període 1975-1981. Va anar a Bil­bao, Sant Sebastià i Pam­plona per entre­vis­tar, com havia fet aquí, pro­fes­si­o­nals influ­ents en l’opinió pública d’aque­lla etapa crítica del post­fran­quisme. Cami­nada va con­fir­mar amb mètode acadèmic hipòtesis intuïdes, com la que hi hagué una com­pli­ci­tat entre peri­o­dis­tes i polítics que va encar­ri­lar el procés demo­cra­tit­za­dor espa­nyol. Era una trans­gressió del prin­cipi ètic de neu­tra­li­tat. Podia tole­rar-se en aquells temps de tran­sició. Però, com deia Cami­nada, no és accep­ta­ble que es man­tin­gui ara.