‘1640’, el llibre

Ara que està de moda que tri­om­fin els pro­duc­tes cul­tu­rals amb regust d’història i data icònica –ina­jor­na­ble és la cita al cinema amb el film 1917–, toca par­lar de 1640. Perquè hi ha els lli­bres, i després hi ha els lli­bres indis­pen­sa­bles, i 1640 és un d’aquests. Es tracta d’un dels últims volums que Rafael Dal­mau Edi­tor ha publi­cat abans de tan­car la seva històrica seu en un pis del car­rer del Pi de Bar­ce­lona i tras­lla­dar-se a Ter­rassa. Dal­mau és una joia de l’edició d’aquest país, una joia pel mate­rial que pro­du­eix i una joia en si mateix, tant que, abans d’ini­ciar la mudança, en Rafael s’hau­ria de plan­te­jar una jor­nada de por­tes ober­tes a la seu edi­to­rial perquè tot­hom pogués veure i pal­par un antre de cul­tura únic, un paradís de lle­tra impresa irre­pe­ti­ble.

I entre els lli­bres que ho omplen tot, amb olor encara de tinta fresca, el 1640 de l’his­to­ri­a­dor Antoni Simon i Tarrés. Per l’afany d’aquest país d’exal­tar la der­rota del 1714, han que­dat sem­pre en segon terme, com una nebu­losa, els esde­ve­ni­ments trans­cen­den­tals de la pri­mera mei­tat del segle XVII; el Cor­pus de Sang, el nai­xe­ment de la cançó dels Sega­dors, Pau Cla­ris plan­tant cara al comte duc d’Oli­va­res, i Cata­lu­nya jugant a ser república sobi­rana entre el 10 de setem­bre de 1640 i el 30 de desem­bre de 1641 (Simon dixit). 1640 són més de cinc-cen­tes pàgines de cons­pi­ra­ci­ons polítiques i diplomàtiques, ges­tes bèl·liques, victòries mili­tars. La revolta d’una nació i un poble con­tra el poder de l’estat cen­tral. Un relat històric bri­llant, acadèmic i amè. Un lli­bre indis­pen­sa­ble, com indis­pen­sa­ble és que Rafael Dal­mau segueixi fent bona feina un cop hagi cul­mi­nat la mudança a Ter­rassa. De dates històriques per explo­rar i explo­tar no n’hi fal­ta­ran.