No, diguem no!

Parau­les que el pri­mer Rai­mon ens ense­nyava. I que faig meves per denun­ciar que, per pres­si­ons d’euro­di­pu­tats espa­nyols, els orga­nis­mes del Par­la­ment Euro­peu que manen i que reme­nen, sota pres­si­ons de retrògrads en nòmina –i no dels hereus de les “liberté, égalité, fra­ter­nité”– les cire­res a Europa, vella dama degra­dada, han rec­ti­fi­cat una sentència que con­dem­nava les pràcti­ques de la llei mor­dassa, el gran poema líric de Jorge Fernández Díaz... No, no hi haurà con­demna con­tra les pràcti­ques sal­vat­ges dels que atemp­ten con­tra la vida dels que trac­ten de pas­sar la rat­lla entre seg­ments de l’Àfrica con­dem­nada a la misèria i l’“España, una, grande, libre”. Els fets que esti­mu­la­ven la sentència con­tra les pràcti­ques tan ferot­ges del 13 d’agost del 2014 es basa­ven en la denúncia de la repressió con­tra pràcti­ques agòniques, inhu­ma­nes, de per­so­nes de l’Àfrica sub­sa­ha­ri­ana que mira­ven de sal­tar la tanca fron­te­rera, ben far­cida de pun­xes cru­els i de vigilàncies poli­ci­als... que mai no han estat apli­ca­des a pràcti­ques públi­ques de cor­rupció.

Qui ens ho acla­reix és el magis­trat emèrit del Tri­bu­nal Suprem José Anto­nio Martín Pallín, mem­bre a més de la Comissió Inter­na­ci­o­nal de Juris­tes. Em fa ràbia que no hi hagi hagut, que jo sàpiga, cor­rents de denúncia mul­ti­tu­di­na­ris dels col·lec­tius que tre­ba­llen a favor dels drets humans. O que les tan­tes i tants elec­tes del Par­la­ment no hagin mirat de res­pon­dre a la “revisió”, tan sos­pi­tosa, d’instàncies euro­pees que es decla­ren favo­ra­bles a l’exer­cici dels drets humans, per pressió d’una colla de polítics espa­nyols en nòmina. Em pre­gunto si els que es pas­sen el dia encen­sant la Cons­ti­tució l’han lle­git algun cop... ni que sigui quan parla dels drets tre­pit­jats de les per­so­nes huma­nes, d’aquí i d’arreu.