Quarta onada del feminisme

Immer­ses en una experiència històrica sense pre­ce­dents, que suposa can­vis radi­cals en les mane­res de viure i con­ce­bre la sexu­a­li­tat, el sexe, el femi­nisme i el gènere –des dels nos­tres diver­sos camps de com­bat–, les dones ens enfron­tem amb la immi­nent neces­si­tat de pen­sar i repen­sar el femi­nisme i el gènere a la llum del segle XXI. Ens tro­bem davant el difícil i apas­si­o­nant repte de cons­truir la quarta onada del femi­nisme, amb tots els ris­cos que això suposa, amb tota la intel·ligència que això reque­reix i amb tota la força de la uni­tat.

Què és el que carac­te­ritza aquesta quarta onada? Quins són els nos­tres rep­tes? Pro­ba­ble­ment hem de començar per reconèixer que hi ha molts femi­nis­mes, inclòs el que con­si­dera que només n’hi ha un. I accep­tar que hi ha diver­ses teo­ries de gènere que han de ser pen­sa­des i tema­tit­za­des a través del prisma d’una nova epis­te­mo­lo­gia femi­nista amb les seves pròpies meto­do­lo­gies femi­nis­tes.

Hi ha femi­nis­mes que acu­llen la immi­nent neces­si­tat de repen­sar el sexe i les iden­ti­tats de gènere a la llum del segle XXI i que assu­mei­xen el repte de repen­sar també les noves mane­res de con­ce­bre el ser dona sense que amb això s’esborri ni les dones ni la lluita femi­nista. L’ano­me­nat femi­nisme polític, des del qual algu­nes femi­nis­tes espa­nyo­les posen distància res­pecte a teo­ries de gènere com la teo­ria queer, des­carta la cons­trucció sub­jec­tiva del gènere i con­si­dera com a impos­tura la teo­ria de gènere de Judith But­ler. Des de la seva pers­pec­tiva, el femi­nisme ha d’aba­tre les iden­ti­tats perquè la iden­ti­tat de gènere deriva d’una creença interna que nega l’existència del sexe.

M’agra­da­ria argu­men­tar a favor del pri­mer, amb el qual m’he iden­ti­fi­cat sem­pre, i recu­pe­rar algu­nes de les crítiques que con­si­dero per­ti­nents de l’ano­me­nat femi­nisme polític.

Mol­tes dècades abans que Kim­berlé Crens­haw encunyés el terme d’inter­sec­ci­o­na­li­tat, almenys als països amb àmplia presència de pobles indígenes, ja sabíem que els femi­nis­mes eren molts i que dir “dona” no bas­tava per ano­me­nar totes les dones. Era tan evi­dent que les experiències de les dones pas­sa­ven pels com­po­nents raci­als i de classe social; que en reconèixer tan­tes diferències, tanta mul­ti­pli­ci­tat de for­mes d’opressió, per moments la que sem­blava des­di­bui­xar-se era la pers­pec­tiva d’una lluita femi­nista que rei­vin­dica drets com­par­tits per a totes les dones.

Així és com va sor­gir la neces­si­tat de par­lar de femi­nis­mes i dones en plu­ral. Segu­ra­ment aquesta va ser també la raó per la qual ja fa diver­ses dècades que alguns femi­nis­mes van aco­llir en el seu si el debat del mul­ti­cul­tu­ra­lisme, perquè per afron­tar els rep­tes que suposa la nos­tra lluita, hem de reconèixer les diferències que suposa la suma d’opres­si­ons a la qual ens expo­sem. 

La riquesa del nos­tre tra­jecte és molta, la qual cosa hem hagut d’apren­dre i des­a­pren­dre, és incom­men­su­ra­ble; per això em sem­bla impor­tant asse­nya­lar que no és el moment d’aixe­car murs en la lluita femi­nista. Així com el femi­nisme va aco­llir el debat del mul­ti­cul­tu­ra­lisme, avui hem d’assu­mir el repte de tema­tit­zar el gènere i reconèixer que aquest no és qüestió a part.

Em costa tre­ball enten­dre la neces­si­tat actu­al­ment estesa de clas­si­fi­car i eti­que­tar les diver­ses for­mes en les quals les per­so­nes donem forma al nos­tre desig sexual al llarg de la vida. Ho entenc més com a noves for­mes de con­trol que com un exer­cici de lli­ber­tat. En això coin­ci­deixo amb el femi­nisme ano­me­nat polític, quan plan­teja el risc que aques­tes noves clas­si­fi­ca­ci­ons ens por­tin a natu­ra­lit­zar el gènere.

A nivell de l’acadèmia el repte suposa avançar en la cons­trucció d’una epis­te­mo­lo­gia i unes meto­do­lo­gies femi­nis­tes alter­na­ti­ves a una ciència cons­truïda durant segles pel poder patri­ar­cal domi­nant en la tra­dició del pen­sa­ment occi­den­tal. La quarta onada reque­reix un intens diàleg inter­ge­ne­ra­ci­o­nal perquè el vell deixi néixer el nou, però al mateix temps garan­tir que el nou es nodreixi de l’experiència dels femi­nis­mes de la història.