Confinats

No ho havia vis­cut mai ni espe­rava viure-ho.

Als anys noranta del segle pas­sat em vaig arri­bar a pen­sar que el món entrava en fase de solució i civi­lit­zació. No és que fes gaire cas a aquell japonès que va afir­mar que la història s’havia aca­bat, perquè hi havia molts pro­ble­mes per solu­ci­o­nar, però sem­blava que fins i tot la misèria, la gana i els mals governs del Ter­cer Món esta­ven en vies d’ado­bar-se. Els països diguem-ne civi­lit­zats, els pro­pers als nos­tres, esta­ven gover­nats per líders sol­vents: els Estats Units, Rússia, Europa... Cata­lu­nya i Espa­nya, també. Jo em tro­bava lla­vors entre els qua­ranta i els cin­quanta anys. Vaig cal­cu­lar que entra­ria a la vellesa o a la jubi­lació din­tre d’un bany maria o una bei­xa­mel sense gru­molls.

Les Tor­res Bes­so­nes de Nova York con­ver­ti­des en tor­xes un onze de setem­bre van ser la imatge contrària del peve­ter que un atleta tolit havia encès a Bar­ce­lona en la cerimònia dels Jocs, deu anys abans. Molts es van absen­tar aquells dies de Bar­ce­lona i de Cata­lu­nya impul­sats per aquell puri­ta­nisme que ens fa tro­bar sus­pec­tes les acti­vi­tats que la majo­ria con­si­dera glo­ri­o­ses. Ells s’ho van per­dre. Jo i molts, no. Tot això que tenim de gua­nyat a la retina i al lloc on s’allot­gen els bons records i els sen­ti­ments.

La crisi econòmica mun­dial que uns situen al 2007 va fer extrema la misèria dels més pobres, va fer acu­mu­lar bens fabu­lo­sos als més rics i gai­rebé va fer des­a­parèixer la classe mit­jana. Un parent meu, durant aquell temps que va ser llarguíssim i sem­blava que no s’hagués d’aca­bar mai em va dir: “És com la guerra, però sense canons.” Ell havia vis­cut una guerra amb canons. M’havia pen­sat que la meva gene­ració, al con­trari de les ante­ri­ors, no viu­ria una con­fla­gració. En vam viure els efec­tes sofis­ti­cats.

Mai no hau­ria dit tam­poc que diri­gents del meu país entra­rien a la presó o sor­ti­rien a l’exili com a ven­jança cruel de l’Estat per una decla­ració d’inde­pendència sense efec­tes tan­gi­bles. Hem vis­cut del 2017 fins ara depri­mits, hem patit, ens hem enve­llit...

Abans-d’ahir ens havíem de morir a con­seqüència de la crisi climàtica. Avui, pel coro­na­vi­rus, epidèmia d’ori­gen xinès: esco­les tan­ca­des, cines i tea­tres inac­tius, gent tan­cada a casa, països clau­su­rats, por. No ho havia vist mai. ¿És el desen­llaç de les desgràcies enu­me­ra­des o encara n’hi haurà més? A mi m’atrapa con­fi­nat de fa dies a casa. La malal­tia em manté lli­gat curt. La molèstia que m’afli­geix també forma part del guió diabòlic?

Tot amb tot... Tot amb tot m’he anat a fer unes ulle­res noves perquè aques­tes esta­ven tan rat­lla­des que hau­ria aca­bat per no veure res ni de prop ni de lluny. Diu l’òptic que em dura­ran vuit anys.