L’Índia de la gran viatgera

Pot­ser perquè fa dies que estem tan­cats a casa i només podem viat­jar a través dels lli­bres, ens convé triar-ne de bons. Més que mai, ara és el moment de lle­gir la viat­gera per excel·lència, Ale­xan­dra David-Néel.

Soprano i pia­nista, filòsofa i femi­nista, anar­quista i budista, aquesta explo­ra­dora pari­senca va fer gai­rebé de tot i, sobre­tot, va viat­jar. Curi­osa i resis­tent, poc abans de fer 101 anys, demana de reno­var-se el pas­sa­port “per si de cas”. David-Néel és la pri­mera occi­den­tal que entra a la ciu­tat pro­hi­bida de Lhasa el 1912. I, fins i tot a l’Índia, el país dels déus, arri­ben a pen­sar que té poders perquè ha estat al Tibet.

En el relat La Índia en que viví ana­litza la cos­mo­go­nia ina­bas­ta­ble de les reli­gi­ons, amb una mirada crítica, res­pec­tu­osa i per­se­ve­rant. També des­til·la sen­tit de l’humor quan s’esca­po­leix d’una curi­osa ini­ci­ació al tan­trisme o recorda que una fran­cesa ho pot fer tot, menys el ridícul.

El final del lli­bre se cen­tra en l’Índia política de mit­jan segle pas­sat, en què car­rega con­tra Gandhi, de qui reco­neix la capa­ci­tat de seducció i la defensa de la no-violència, però en denun­cia que ni creia en la igual­tat de les dones i que, als trens, viat­java en segona, ella el va veure, no en ter­cera com deia. Per molts motius, David-Néel trenca els tòpics sobre els quals alguns han pivo­tat els seus refe­rents vitals sense enten­dre que el món és can­vi­ant (aquests dies en són una bona prova). I viat­jar també és això.