República o mort

El més des­ta­cat de l’arenga de 18 de març va ser que el Borbó en cap es va posar dret. Enmig d’una pandèmia i les seves inhe­rents con­tra­ri­e­tats, van haver d’indi­car-li que no podia pre­sen­tar-se asse­gut al sofà, cama sobre cama, amb rere­fons d’ins­tantànies fami­li­ars i peces úniques de Patri­moni Naci­o­nal, com fa cada nit de Nadal. Els qui no esta­ven picant cas­so­les i pae­lles al balcó de casa seva van assis­tir a un dis­curs breu, buit i intrans­cen­dent, sense idees ori­gi­nals ni apel·laci­ons emo­ti­ves des­ti­na­des a fer aixe­car dels seus seients els més fer­vents súbdits. I per des­comp­tat, cap al·lusió al regal que el pare li va dei­xar en forma d’herència veri­nosa, cui­nada il·legal­ment i ben guar­dada fora de les fron­te­res d’aquesta Espa­nya en la ban­dera de la qual es con­ti­nuen embo­li­cant el Borbó, els neo­fei­xis­tes i els con­ser­va­dors com a únic recurs, i amb la qual con­ti­nuen omplint-se la boca sense ver­go­nya.

Felip VI tren­cava així, de forma des­a­for­tu­nada, el silenci de Palau, absent des de la decla­ració de l’estat d’alarma. Però va des­a­pro­fi­tar una opor­tu­ni­tat de nete­jar la imatge de la seva casa, que ha que­dat més pro­fun­da­ment empas­ti­fada que amb escàndols pre­ce­dents. Mal­gas­tar l’ocasió de mos­trar la seva pre­tesa luci­desa, cal­cant motius i argu­ments ja emprats per Pedro Sánchez i altres líders polítics: “dei­xar de banda les nos­tres diferències”, “una crisi que supera­rem”, “el virus no ens ven­cerà” i “ens farà més forts”. Va des­a­pro­fi­tar l’opor­tu­ni­tat d’ense­nyar la uti­li­tat d’un rei, per aca­bar sent per al Borbó un dia més a l’ofi­cina per fer la seva feina rutinària i prou. I va dila­pi­dar un esce­nari únic per fer gala d’empa­tia i no dei­xar de nou en evidència el fos­sat que hi ha entre soci­e­tat i monar­quia, que ja ningú passa inad­ver­tit, fomen­tant de pas­sada els núvols que pla­nen sobre la Casa Reial.

El pas­sat 3 de febrer el rei obria la fla­mant legis­la­tura pre­si­dint una des­fi­lada mili­tar. Cen­te­nars de sol­dats Car­rera de San Jerónimo avall i amb les armes a la mà es qua­dra­ven davant Sa Majes­tat davant l’atenta mirada de govern soci­al­co­mu­nista de Sánchez, que, per exigències pro­to­col·làries, se situ­ava un esglaó per sota del Borbó. No hi eren els 49 dipu­tats d’ERC, JxCat, EH Bildu, la CUP i el BNG, apun­tant que, per pri­mer cop des de 1936, s’obria al Congrés un des­a­com­ple­xat repu­bli­ca­nisme, expres­sat a les urnes i que la mateixa monar­quia s’entesta a ali­men­tar. Perquè va errar el Borbó en pen­sar que podia aban­do­nar la seva pre­tesa neu­tra­li­tat, pren­dre par­tit, com a Cata­lu­nya, i sor­tir-ne indemne. L’auto­ri­ta­risme i la nostàlgia de temps pretèrits que guien Felip han apro­fun­dit la crisi de la ins­ti­tució, posant-li data de cadu­ci­tat. El coro­na­vi­rus ha acce­le­rat el procés, exhi­bint les fla­grants con­tra­dic­ci­ons de la monar­quia i que avui més que mai, mit­jançant la dramàtica rea­li­tat d’aquesta pesta del segle XXI, es tracta de triar entre república o mort.