Igualada no és Madrid

Men­tre els uns com­pa­rei­xen en roda de premsa acom­pa­nyats de met­ges i científics, els altres exhi­bei­xen mili­tars i monar­ques. Les diferències –de fons i de forma– entre els gover­nants que estan fent front a la crisi de la Covid-19 a Cata­lu­nya i a l’Estat són més grans cada dia que passa.

Després d’una vin­tena de dies de con­fi­na­ment, ara ja podem dir que la crisi sanitària haurà vin­gut acom­pa­nyada d’una pro­funda crisi ins­ti­tu­ci­o­nal a l’Estat. Davant d’una situ­ació d’emergència glo­bal, l’Estat espa­nyol hi ha res­post amb meca­nis­mes del segle XIX: recen­tra­lit­zant com­petències, apro­pi­ant-se del mate­rial i redis­tri­buint-lo no se sap amb quins cri­te­ris, actu­ant amb len­ti­tud i falta de trans­parència i sense atre­vir-se a pren­dre les deci­si­ons con­tun­dents que demana la comu­ni­tat científica arreu del món: el con­fi­na­ment total.

L’exem­ple més gràfic és la manera com s’han trac­tat els focus de la pandèmia; la Gene­ra­li­tat va detec­tar un clúster a la conca d’Òdena i va actuar ràpid i amb con­tundència, con­fi­nant quasi 70.000 habi­tants i esta­blint més de trenta con­trols poli­ci­als perquè ningú pogués sor­tir de la zona con­fi­nada. Els més per­ju­di­cats, els qui som din­tre del perímetre, hem accep­tat el con­fi­na­ment; se’ns han expli­cat els motius i n’hem entès la neces­si­tat, tot i que en paguem un preu molt alt. Així és com es va atu­rar el virus a Wuhan. Per què no s’ha actuat així a Madrid? Per què l’Estat es espa­nyol és l’únic que no ha aïllat el focus de con­ta­mi­nació? Per què s’ha permès que els madri­lenys fes­sin vida nor­mal allar­gas­sant així la cadena d’infecció? Per què cap par­tit polític espa­nyol no ha cla­mat al cel davant d’aquesta decisió?

De moment l’únic argu­ment que han donat és que “Madrid no és Igua­lada”. És inne­ga­ble. De la mateixa manera que el binomi político-científic no és igual que el binomi político-mili­tar o que el político-monàrquic. Quan hagi pas­sat tot, les xifres ho diran. I serà lla­vors que l’Estat haurà de fer front a una greu crisi de legi­ti­mi­tat ins­ti­tu­ci­o­nal.