Joves confinats

El con­se­ller d’Inte­rior Miquel Buch m’hi va fer caure l’altre dia. Li van pre­gun­tar sobre la situ­ació de la gent gran que viu con­fi­nada sola a casa per motiu del coro­na­vi­rus i ell va res­pon­dre: “La gran i la jove.” Era dis­sabte al ves­pre. Va expli­car que a aque­lla hora hi havia al país milers de joves que havent pla­ni­fi­cat sor­tir per anar a pren­dre unes copes, per anar a ballar, per esbar­gir-se, per fer qual­se­vol cosa, es veien obli­gats a reple­gar els impul­sos i man­te­nir-se immòbils i sense com­pa­nyia ami­cal entre les qua­tre parets de casa. També sense el promès o la pro­mesa. Quant temps fa que no es veuen ni man­te­nen con­tacte mol­tes pare­lles per la impos­si­bi­li­tat d’acos­tar-se els uns als altres? També conec el cas con­trari: ell i ella van anar a pas­sar un cap de set­mana en una casa que els pares del noi tenen a l’Empordà. Tot­hom té casa a l’Empordà. No la podrien tenir a Tor­re­dem­barra? O a Sant Jaume d’Enveja? Tots els per­so­nat­ges de les novel·les cata­la­nes aca­ben anant a l’Empordà. Ja hi caben? Com és que no es tro­ben i orga­nit­zen un suquet? La pare­lla que dic no és de ficció sinó real. El dilluns, a l’hora de bai­xar, es van tro­bar que la mani­o­bra no els era per­mesa. Fa quinze dies que són a la casa. De moment sem­bla que no s’ha avor­rit l’un de l’altre. Hi ha matri­mo­nis con­so­li­dats que fa quinze dies que tre­uen gus­pi­res de tant topar pel cor­re­dor com les boles del joc del milió. I els que tenen un amor clan­destí? També fa quinze dies que han d’embri­dar la con­cu­piscència. Si no és que van que­dar tan­cats al pis que havien llo­gat, o a casa de l’un o de l’altre. Va arri­bar el marit o la dona objecte de l’engany? Jo no ho sé perquè no he tin­gut mai gos, però m’havien expli­cat que mol­tes pas­se­ja­des d’aquests ani­mals afa­vo­rien les inti­mi­tats amb els amos. Les mesu­res de con­fi­na­ment per­me­ten treure el gos. És pen­sant en el gos o en les expan­si­ons huma­nes? Mai s’havien vist tants gos­sos amb amo.

En prin­cipi s’havia tole­rat que les per­ru­que­ries obris­sin. La gent se’n va riure, i l’indult va ser reti­rat. Com sor­ti­rem de casa el dia que ens per­me­tin sor­tir? Pàl·lids i amb gre­nyes, com aquells ere­mi­tes que es pas­sa­ven vint anys en una cova. El pare m’expli­cava que pas­sada la guerra no hi havia gras­sos: tot­hom anava amb ves­tits tres talles grans, a tots els homes els ballava la nou del coll. L’amic Àlex Gutiérrez asse­gura que sor­ti­rem amb una panxa que petarà de no fer exer­cici i men­jar pata­tes fre­gi­des. No ho sé. “El llit aprima”, diu la dita, i el con­fi­na­ment dona oca­si­ons de fer llit.

L’altre dia deia aquí que quan el con­fi­na­ment acabi no tin­drem hores per anar als actes cul­tu­rals, fes­tius i espor­tius que han que­dat ajor­nats. Un amic em va repli­car: “I a fune­rals.” Hi ha amics que et posen a lloc.