Pacte per la reconstrucció

En el con­fi­na­ment s’intu­eix que la soci­e­tat va més de pressa que mai quan la ciu­ta­da­nia s’ha atu­rat. Pot sem­blar un con­tra­sen­tit. L’aspecte social i labo­ral d’esmor­zars, dinars, con­ferències pre­sen­ci­als i reu­ni­ons sense cap ni peus ha dei­xat de fun­ci­o­nar. Situ­a­ci­ons soci­als que sovint són l’ener­gia i el motor de les fei­nes prèvies. Part de la vida social i labo­ral dels humans ha que­dat atra­pada a l’avor­rit món telemàtic, que en molts aspec­tes i sovint mou més ràpides les deci­si­ons que no pas el món pre­sen­cial.

En política s’han apar­cat totes les prèvies per un futur diàleg entre el govern de la Gene­ra­li­tat i el govern espa­nyol. Cal recor­dar que no es va avançar gaire res més que uns can­vis de to i d’imatge. Hi havia dub­tes de calen­dari i detalls que no aca­ba­ven de fun­ci­o­nar. Fins i tot temes menors que tenien com a màxima per a amb­dues parts fer bullir l’olla.

En aquesta situ­ació de pandèmia dramàtica la política està girant al vol­tant d’un pacte per la recons­trucció que res té a veure amb l’ambi­gua oferta de pac­tes de La Mon­cloa que Pedro Sánchez inten­tarà lli­gar aquesta set­mana. La soci­e­tat espa­nyola és avui molt més com­plexa que la del 1977. L’esce­nari post­pandèmia anirà can­vi­ant. Els ciu­ta­dans ente­nen que és neces­sari el seu sacri­fici per con­te­nir l’epidèmia. Men­tres­tant, els polítics han d’enten­dre que haver-hi posat la cara pot tenir un cost. Per a tots la pri­o­ri­tat és la salut i després vindrà la recons­trucció, que només serà pos­si­ble unint esforços. Els pre­si­dents autonòmics tenen raó quan es quei­xen que acu­dei­xen a les vide­o­con­ferències a rebre infor­mació del govern cen­tral quan només un esforç titànic de tots pot sal­var la situ­ació. Si tirés enda­vant un pacte de La Mon­cloa, això no ser­vi­ria de res. El que cal és un pacte de recons­trucció.