D’ETA a Cicatriz

Recent­ment, Movis­tar ha estre­nat la sèrie La línea invi­si­ble, diri­gida per Mari­ano Bar­roso (Sant Just Des­vern, 1959): un retrat magnífic de com ETA va pas­sar, en la segona mei­tat dels anys sei­xanta, de ser una versió més esquer­rana de les joven­tuts del PNB a una banda armada o una orga­nit­zació ter­ro­rista, segons les pers­pec­ti­ves ideològiques, que la sèrie sap man­te­nir en un bon –i difícil– equi­li­bri, en bene­fici de la trama i de la cons­trucció d’uns per­so­nat­ges que no són només bons o dolents, com tot­hom. Cal des­ta­car el bon tre­ball dels actors i actrius pro­ta­go­nis­tes i secun­da­ris, entre ells uns quants joves intèrprets cata­lans d’ofici més que con­tras­tat, començant per Àlex Mun­ner (Bar­ce­lona, 1995) –que, a propòsit, es diu Zubi­zar­reta de segon cognom– i Enric Auquer (Rupià, 1988), gua­nya­dor de l’últim Goya al millor actor reve­lació per Quien a hierro mata. Mun­ner i Auquer són, en la ficció, els ger­mans Txabi i José Anto­nio Etxe­bar­ri­eta, que for­men l’epi­cen­tre d’aquesta història més o menys cone­guda per qual­se­vol per­sona interes­sada en la lluita anti­fran­quista. Tots dos van ser peces clau en la V Assem­blea que va excloure d’ETA els sec­tors sin­di­ca­lis­tes menys naci­o­na­lis­tes, per con­cen­trar-se en l’alli­be­ra­ment d’Euskadi a través de les armes. No és cap spoi­ler dir que Txabi va ser el pri­mer mem­bre de l’orga­nit­zació que va matar i que van matar, el 1968, als 23 anys. José Anto­nio, que va ser el gran refe­rent ideològic del seu germà, va que­dar poster­gat a una posició més teòrica per una greu malal­tia, que el va matar pocs anys més tard, el 1973, després d’haver par­ti­ci­pat com a advo­cat defen­sor en el procés de Bur­gos con­tra setze mem­bres d’ETA.

La història de la família Etxe­bar­ri­eta té con­ne­xi­ons sin­gu­lars: el fill d’un cosí de José Anto­nio i Txabi –de fet, a inter­net apa­reix sovint com el seu nebot– va ser Natxo Etxe­bar­ri­eta, can­tant de Cica­triz, una de les grans ban­des bas­ques de punk sor­gi­des en els anys vui­tanta, quan Euskadi era una olla de pressió de violència, dro­gues dures i con­flic­ti­vi­tat social. Nas­cuts com Cica­triz en la Matriz en un cen­tre de des­in­to­xi­cació, aquests irre­duc­ti­bles van dei­xar tres dis­cos en estudi i un en directe, inclòs un debut monu­men­tal (Ina­dap­ta­dos, 1986), en una tra­jectòria plena de bai­xes: els seus qua­tre mem­bres ori­gi­nals van morir per la sida o per sobre­dosi, tres dels quals entre el 1994 i el 1996. L’últim va ser Natxo. Com recordàvem fa uns mesos, Cica­triz, Kitsch i Código Neurótico van pro­ta­go­nit­zar el 1992 l’últim con­cert que es va por­tar a terme a les Caser­nes de Girona. Eren altres guer­res.