Cervesa negra

Mònica Oltra, de Com­promís Valencià, ha dit que el pri­mer que farà quan s’acabi el con­fi­na­ment és bai­xar al bar i dema­nar la cer­vesa més freda que tin­guin. Totes seran fre­des aquell dia, si s’han pas­sat la qua­ran­tena dins les cam­bres fri­gorífiques que no ha obert ningú. Ani­rem al bar. Jo, sense ser espe­ci­al­ment cer­ve­ser, també. La con­dició és que la cer­vesa sigui negra. L’altre dia van fer per la tele­visió L’home tran­quil, l’obra incom­men­su­ra­ble de John Ford. Passa a Irlanda. La cer­vesa negra, pròpia del país, hi va a raig. Se la beuen amb tanta fruïció que em van venir ganes d’anar al pub Cohan on passa l’acció i unir-me als degus­ta­dors. A La 2 de TVE tenen bons pro­gra­ma­dors. Un bon pro­gra­ma­dor entén que L’home tran­quil va ser feta pen­sant en un con­fi­na­ment. És ama­ble, et deixa com nou i dut­xat. Hi cir­cu­len tre­nets, cot­xes de cavalls i cot­xes de motor pri­mi­tius. Els sacer­dots catòlics i angli­cans con­vi­uen en har­mo­nia sota la mirada com­pren­siva de l’IRA. Hi ha riuets, pon­tets, mun­ta­nye­tes, case­tes amb xeme­ne­ies que tre­uen fum... Una capsa de jogui­nes per a temps de reclusió.

El nos­tre fill va anar una tem­po­rada a estu­diar a Lon­dres. Per pagar-se les des­pe­ses tre­ba­llava en un bar. Omplia vasos de cer­ve­ses. El vam anar a veure dues vega­des. A la ter­cera vam que­dar de con­fluir a Dublín, ciu­tat que tots tres des­co­neixíem. Vam mirar les atrac­ci­ons visu­als, em vaig com­prar una cor­bata que encara fa molt d’efecte i al final el fill va pro­po­sar anar a un bar, mític entre els ambi­ents on es bellu­gava, que es tro­bava davant per davant de la fàbrica de cer­ve­ses Guin­ness. Es veu que la cer­vesa perd molt si se la belluga. No li agrada viat­jar. Per arri­bar a aquell bar només havia fet un tra­jecte de vint metres. El resul­tat havia de ser ful­mi­nant. El bar havia tan­cat. Millor dit: havia hagut de tan­car. La fàbrica cer­ve­sera n’havia cons­truït un de propi a dins, amb vis­tes sobre Dublín. El “quilòmetre zero” estava més que asse­gu­rat, érem a punt d’una experiència mística. Un cam­brer omplia a pressió els vasos amb el líquid espès i negre com el quitrà i amb aque­lla olor de torba cre­mada que fan totes les coses a Irlanda i que fa L’home tran­quil. Amb molta traça dibui­xava en l’escuma la marca de fàbrica de Guin­ness. El meu fill se n’admi­rava: “S’ha de ser irlandès de soca-rel per acon­se­guir el pro­digi; a mi se’m des­via, se’m difu­mina...” El cam­brer, un jove de la seva edat, se’ns va diri­gir amb el més pur accent d’Andratx, com si fos Bal­ta­sar Por­cel qui parlés: “No t’ho pen­sis, es tracta de pràctica, pro­lon­gada per l’al·lota que em reté”

El cam­brer del Cohan no estava per fili­gra­nes. El seus cli­ents, menys. Amb una Guin­ness viat­jada em con­formo. En fan de negra les mar­ques d’aquí?