No ho oblidarem mai

Aquest llarg període d’enso­pi­ment de la ciu­tat no l’obli­da­rem mai. La visió dels car­rers deserts, dels esta­bli­ments tan­cats, de la gran esca­li­nata cate­dralícia buida de visi­tants, del silenci angoixós, de la vida absent, reclosa en les llars fami­li­ars, no l’obli­da­rem mai, i ben segur que quan els giro­nins ho pre­ten­guin expli­car als seus des­cen­dents, aquests els escol­ta­ran amb escep­ti­cisme, pen­sant que tal vegada els grans exa­ge­ren...!

Girona es va empa­ren­tar literària­ment amb la ciu­tat fla­menca de Bru­ges, “la morta”, que va ser un cen­tre de comerç impor­tant a l’edat mit­jana i “només hi que­den les pedres dels edi­fi­cis nobles i les esglésies amb els seus cam­pa­nars que com­pas­sa­da­ment, com tocant a morts, dei­xen caure sobre els canals fos­cos les seves bata­lla­des”. La com­pa­ració dels rius i la qui­e­tud són pale­ses. Els lle­tra­fe­rits bar­ce­lo­ne­sos que visi­ta­ren la ciu­tat en temps de la Renai­xença tin­gue­ren interès a com­pa­rar-la amb la mort. El pin­tor Josep Agui­lera recreà “una ciu­tat fan­tas­mal, de línies impre­ci­ses que es per­den en la boira, de figu­res arru­pi­des i tots els ele­ments de la Girona espec­tral que can­ten els poe­tes i els pro­sis­tes”.

Sal­va­dor Espriu asse­nya­lava l’any 1954: “A poc a poc van pujant peus fei­xucs de canonge aquest silenci dur de les esca­les de la nit i sen­tim com un anguniós res­pir ens atansa a tot l’immòbil temps de la ciu­tat.” El dra­ma­tisme ens ha acom­pa­nyat en una història atapeïda de guer­res, de ven­jan­ces per­so­nals, de pes­tes, d’opres­si­ons, i d’inun­da­ci­ons...! Sem­blava que per fi ens ho hauríem tret del damunt i no ha estat així: Girona és encara una ciu­tat cre­uada pel signe de la mort; als murs de les esglésies, a les gale­ries dels claus­tres, arreu una silen­ci­osa veu del més enllà pot dei­xar el seu record i el seu avís.

I no obs­tant això, hi ha una resistència inven­ci­ble. Capa­ci­tat de resistència i de vida. “Girona és immor­tal, i no pas perquè ho diuen els papers, sinó quan de debò no mor, quan troba enmig de les pròpies cen­dres gri­ses el caliu sufi­ci­ent per encen­dre la seva super­vivència.”

Etern destí de la ciu­tat: res­sor­gir cons­tant­ment, perquè conté prou delit per a la rege­ne­ració. Aquesta dua­li­tat de ciu­tat viva-morta és expres­sada fa segles, com un repte, en una antiga ins­cripció: Gerunda etsi victa, triump­hant”; “Girona, encara que vençuda, tri­omfa. Encara que morta, viu.”

Que em per­do­nin els lec­tors si hem espi­go­lat d’un lli­bre de Narcís-Jordi Aragó, publi­cat l’any 1982. Aquell gran cro­nista de la ciu­tat la res­se­guia amb la veu dels poe­tes, i enal­tia aquest con­trast vida-mort. Com hau­ria des­crit el llarg període de reclusió de la ciu­tat? I la por per allò des­co­ne­gut...? Ens va dei­xar fa uns anys, i en moments com aquest el tro­bem a fal­tar!

No: la por i l’angoixa no les podrem obli­dar!