Oportunitats i riscos

La crisi de la Covid-19 ha obli­gat a repen­sar les ciu­tats arreu del món, mol­tes ciu­tats han fet un esforç con­si­de­ra­ble per fer per a via­nants espais, per eixam­plar l’espai per a via­nants i ciclis­tes, tra­ient car­rils i espai d’apar­ca­ment al trans­port pri­vat moto­rit­zat. La neces­si­tat urgent de més espai entre per­so­nes per evi­tar el con­fi­na­ment ha forçat molts muni­ci­pis a avançar en aquest sen­tit. Bar­ce­lona n’és un cas para­digmàtic, de la manca d’alli­be­ra­ment de l’espai públic per als ciu­ta­dans. En tenim una opor­tu­ni­tat que aquest urba­nisme tàctic que alli­bera espai del pri­vi­le­giat cotxe cap a altres modes de mobi­li­tat i espe­ci­al­ment per als ciu­ta­dans es trans­formi en un risc cap a una ciu­tat més domi­nada pel trans­port pri­vat moto­rit­zat. La por i la difi­cul­tat de man­te­nir les distàncies soci­als al trans­port públic com­por­tarà un incre­ment del trans­port pri­vat. Dependrà de les ciu­tats si el faci­li­ten cap a mane­res no moto­rit­za­des (bicis, cami­nar, etc.) o si no fan gai­rebé res (com en el cas de Bar­ce­lona), que faria que tornéssim a una situ­ació molt pit­jor a la d’abans del con­fi­na­ment.

També la crisi de la Covid-19 obre opor­tu­ni­tats perquè les admi­nis­tra­ci­ons públi­ques amb com­petències d’habi­tatge puguin adqui­rir habi­tat­ges a preus més rao­na­bles per enfor­tir la bossa de llo­guer públic social. Podem tor­nar a come­tre els errors del 2008. Entra­ran habi­tat­ges al mer­cat a un preu més baix per la cai­guda de la demanda, la incer­tesa del mer­cat i l’alli­be­ra­ment d’usos no resi­den­ci­als d’habi­tat­ges (per exem­ple, els habi­tat­ges d’ús turístic que ara no poden fer la seva acti­vi­tat). D’aquests, se’n poden apro­piar fons vol­tors, o bé podem exi­gir a les admi­nis­tra­ci­ons que apro­fi­tin aquesta opor­tu­ni­tat per incre­men­tar aquesta bossa de llo­guer públic.

Una altra opor­tu­ni­tat que ens ha obert la crisi de la Covid-19 és la reor­ga­nit­zació del tre­ball. Neces­si­ta­rem tren­car el model ante­rior, en què tots entrem i sor­tim a les matei­xes hores i en al qual el tele­tre­ball era una opció mar­gi­nal i molt mino­ritària. Això ens ha de poder donar més fle­xi­bi­li­tat i capa­ci­tat per con­ci­liar vida per­so­nal i labo­ral, però ara bé, cor­rem el risc que aquest tele­tre­ball ens faci per­dre encara més poder com a tre­ba­lla­dors. El fet de reduir l’acti­vi­tat pre­sen­cial ens fa per­dre con­tacte directe amb els nos­tres com­panys de feina i pot reduir encara més la força sin­di­cal. A més, els límits entre espai de feina i espai per­so­nal es dilu­ei­xen i pot por­tar a jor­na­des labo­rals sense límit de temps. El tele­tre­ball i la fle­xi­bi­li­tat horària pot ser una eina de con­ci­li­ació però també una forma que els tre­ba­lla­dors per­din poder i esti­guin sem­pre con­nec­tats a l’acti­vi­tat labo­ral.

Si aques­tes opor­tu­ni­tats poden ser apro­fi­ta­des o poden trans­for­mar-se en un mal­son dependrà espe­ci­al­ment de la política i de l’acti­visme, de com pres­si­o­nem les admi­nis­tra­ci­ons, però també de l’acció sin­di­cal i labo­ral, de l’acció ciu­ta­dana al car­rer i de la tasca de lluita social. Acció social que també ens és més difícil pel con­fi­na­ment par­cial en el qual ens tro­bem.