Inquietant esquadra

La política ita­li­ana és una assig­na­tura difi­cilíssima d’enten­dre, com­pli­cada i abrupta, una oscil·lació entre el caos immi­nent i la com­bi­nació de for­ces antagòniques que evita la catàstrofe, a última hora, fins que arriba el moment en què ja res no la pot evi­tar. Pas­sar la maroma, man­te­nir l’equi­li­bri men­tre sents el ver­ti­gen del buit, és una carac­terística dels últims anys. Poc abans de la pandèmia, el govern (¿en podríem dir con­tra natura?) de Giu­seppe Conte era a punt de nau­fra­gar, empès per la pressió interna dels estranys com­panys de viatge, i pels vents elec­to­rals i la pro­so­po­peia vic­to­ri­osa de Sal­vini. Tot eren pro­ble­mes, per dir-ho suau­ment. Però va arri­bar el drama de Peru­gia i de tot el nord, el con­fi­na­ment estricte, l’assumpció de mesu­res radi­cals i, com aquí, la crida ini­cial a la uni­tat simbòlica i emo­ci­o­nal de la ciu­ta­da­nia.

Amb el pas dels dies, com aquí, també, i amb la rela­xació de les nor­mes per fer front a la infecció, han arri­bat a Itàlia els pri­mers senyals d’alarma. Car­rers de nou tran­si­tats, aglo­me­ració de visi­tants a les des­ti­na­ci­ons de lleure, sobre­tot a la mun­ta­nya, perills de certs de rebrots. I la idea que han tin­gut encara no sé si és estra­folària (que ho és) o pre­cur­sora (que ho podria ser). Les per­so­nes que cobren de l’Estat i que estan sense feina estan cri­da­des a esde­ve­nir assis­tenti civici; és a dir, vigi­lants de la ciu­ta­da­nia. Sense poder mul­tar, però amb la capa­ci­tat d’“obser­var, sug­ge­rir i denun­ciar”, sota la mirada atenta i el vis­ti­plau dels ajun­ta­ments. Se’n pre­ve­uen 60.000 i por­ta­ran una iden­ti­fi­cació i ani­ran pel món sepa­rant grups i adver­tint la gent de les imprudències. La pro­posta, que ve del minis­tre d’Afers Regi­o­nals i del pre­si­dent de la fede­ració muni­ci­pal, no agrada ni tan sols a la resta del govern, aquesta bar­rija-bar­reja sur­re­a­lista. Ni a Sal­vini, que segur que si fos pri­mer minis­tre l’hau­ria pro­po­sat el pri­mer. No crec que arribi a con­cre­tar-se, però la idea ja és sobre la taula, per si algú troba encer­tada aquesta inqui­e­tant esqua­dra popu­lar.