Opinió

Caiguda lliure

Final de curs

“Com s’ho ha fet aquesta mare, sense escola ni poder anar amb els fills al parc?

Estava mirant un apa­ra­dor de vam­bes d’oferta i vaig notar com irrom­pien just al cos­tat una família amb dues cri­a­tu­res peti­tes i un cot­xet. “Aquest és un bon lloc”, va sen­ten­ciar la mare, i tot seguit la cana­lla, cal­culo que de tres i cinc anys, van aga­far la bossa de joguets que ella els allar­gava i la van bui­dar a terra. En un moment van que­dar escam­pats tot de ras­clets, pales, galle­des i ninos de plàstic de colors, amb els quals es van posar a jugar sense dilació als meus peus. No feien pas nosa, perquè allà el car­rer fa una mica d’entrant que eixam­pla la vorera. Si me’ls mirava, va ser ben bé perquè havien anat a raure al mateix apa­ra­dor on era jo, però la mare va creure’s en l’obli­gació de jus­ti­fi­car-se o, pot­ser, de rei­vin­di­car-se. “Com que no podem anar als parcs, ens hem de bus­car la vida, no?”, va dei­xar anar men­tre es des­pen­java una pesant mot­xi­lla cre­uada de l’espat­lla i s’asseia reso­luda a terra amb els fills. Dues o tres per­so­nes es van atu­rar a mirar l’escena, des­con­cer­ta­des per si allò era una pro­testa orga­nit­zada o un acte aïllat. La majo­ria reien, com si fos una ocurrència o un truc d’aquells de càmera oculta. Una pare­lla va pas­sar-los pel cos­tat amb una ganyota de des­con­fiança. Un noi va fer-los de lluny una foto­gra­fia amb el mòbil. “No tinc pas manies, jo”, con­ti­nu­ava dient la mare amb un camió de bom­bers a la mà que li donava de sobte un aire més des­val­gut que entre­ma­liat. Devia bullir per dins, però per als fills, absorts en el joc, pro­cu­rava adop­tar una acti­tud desim­bolta i fins i tot feliç, encara que, veient que jo seguia allà pal­plan­tada, tornés a alçar el cap per dir-me: “M’és ben igual quin efecte fem; arriba un moment que m’és igual tot.”

Era jove, d’uns trenta-cinc anys, li poso, i tenia una mirada ful­gu­rant i un som­riure encan­ta­dor. Vaig inten­tar recor­dar l’aspecte dema­crat que pre­sen­tava jo quan el meu fill tenia l’edat dels seus i anava a tot arreu amb el meu car­re­ga­ment de joguets, tova­llo­le­tes, ter­mos i gale­tes ficats dins una mot­xi­lla que pesava massa. Haver hagut d’estar-nos tan­cats a casa més de dos mesos també ens ha dei­xat tocats, però el meu fill té deu anys, i no neces­sita els parcs, només unes saba­ti­lles noves perquè ha seguit crei­xent i ja li convé un qua­ranta-dos. Com s’ho ha fet aquesta mare, tot aquest temps, sense escola, sense poder sor­tir, tre­ba­llant a casa enmig de la plas­ti­lina, els xis­cles i un escam­pall de cubs? Els meus mal­de­caps em sem­bla­ven irri­so­ris en com­pa­ració amb el seus. Al cap­da­vall, a nosal­tres ja se’ns per­met una mica de boti­gues, una mica de fut­bol, una mica de tertúlia al bar i qua­tre esti­ra­ments al gimnàs, però la mai­nada, què tenen, sinó els estris de platja guar­dats dins una capsa perquè els con­ti­nuen negant, com si fos­sin lepro­sos, el tobo­gan i el sor­ral?



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia