Manuel Cuyàs

No li agra­dava que li digues­sin mes­tre. Jo al prin­cipi pen­sava que, igual que els alum­nes asse­nya­len de qui han après, també els mes­tres poden esco­llir a qui con­si­de­ren apre­nent. Xim­ple­ries. En rea­li­tat, a Manuel Cuyàs l’inco­mo­dava això de mes­tre perquè el situ­ava dalt d’un pedes­tal on no volia ser-hi. Ell era d’estar al mig de tot, cara a cara, bus­cant con­versa intel·ligent, assa­jant un punt de vista nou, sor­pre­nent amb una anècdota diver­tida o un comen­tari mordaç, i recla­mant el mateix al seu inter­lo­cu­tor. Un pole­mista nat, un obser­va­dor atent, un arti­cu­lista bri­llant, un con­ver­sa­dor irònic i intel·ligent. Un amic, més que un mes­tre.

El vaig conèixer fa vint-i-qua­tre anys a la redacció d’El Punt del Maresme. Ell feia de direc­tor, havia renun­ciat al des­patx que l’empresa li havia pre­vist, i s’havia ins­tal·lat al cen­tre de la redacció, enmig del des­ga­vell de tru­ca­des, crits, bro­mes i empre­nya­ments dels joves peri­o­dis­tes i comer­ci­als al seu càrrec. Allò bullia, i ell hi llançava sem­pre més ben­zina: ens ani­mava a ser valents en els temes, i pla­ners i atre­vits en la manera d’expli­car-los, a lle­gir Gaziel, Pla, Sagarra o Josep Maria Pla­nes. Va fer una feina que lla­vors ningú feia a les facul­tats de peri­o­disme: des­co­brir-nos la nos­tra tra­dició periodística, la dels inno­va­dors i repu­bli­cans anys trenta.

Aquell des­patx que no uti­lit­zava es va con­ver­tir en una sala de visi­tes. Quan venia un alcalde enfa­dat per alguna infor­mació, en Cuyàs s’hi tan­cava amb ell i defen­sava els seus peri­o­dis­tes amb ungles i dents. Més d’un cop enge­gava aque­lles visi­tes, direc­ta­ment, a pas­tar fang. Si la infor­mació era cor­recta, ja s’hi podien posar fulles. No era un radi­cal, ni un jus­ti­cier, ni pre­te­nia can­viar el món des de dalt d’una rota­tiva: ell venia d’un cata­la­nisme pro­fund i insu­bor­na­ble i dels movi­ments anti­fran­quis­tes de Mataró. Els enge­gava, sim­ple­ment, perquè volia ser honest amb la seva idea del peri­o­disme: un peri­o­disme lliure, democràtic, pole­mista i intel·ligent. Tal com el va exer­cir fins al seu dar­rer arti­cle. Et tro­ba­rem a fal­tar, mes­tre, amic.