Optimisme alimentari

La mare, que desit­java anar al cel (i allà sia), va morir a 93 anys fa un parell de mesos. Pocs dies abans em va dema­nar crema facial, com solia fer quan el pot se li aca­bava. “S’ha de fer goig, de més que surto a fer una vol­teta i el sol, ja se sap, pot ser dolent per a la pell...” Sem­pre em va fas­ci­nar aquesta acti­tud tan coqueta i posi­tiva, que en diuen de l’opti­misme. Encara que la raó digués que, ento­mant la vida així, l’Ange­lina sem­blava que aspirés –no era el cas– a viure els anys de Matu­sa­lem.

L’acti­tud de la mare s’assem­blava molt a la dels pre­di­ca­dors del que ano­me­nen “men­jar sa”: escol­tant-los els ser­mons diríeu que ells, i els addic­tes a les benau­ran­ces que pro­cla­men, no s’han de morir mai. Ço que els mana­ments messiànics que dis­pen­sen no solen ser pas ni cohe­rents amb la filo­so­fia que pro­mo­uen, ni de bon cir­cu­lar pels via­ranys que pro­po­sen: quan reco­ma­nen ali­ments tro­pi­cals igno­ren, és clar, la geo­gra­fia; obli­den que som ani­mals de cos­tums i que un adult nor­mal sol tenir un pala­dar cons­truït de gus­tos –i dis­gus­tos– per deter­mi­nats plats; no comp­ten amb la but­xaca/armi­lla del públic, ni amb les pos­si­bi­li­tats reals que per­met la inèrcia ali­mentària cor­rent ni l’oferta res­tau­ratòria... La seva estre­lla d’ori­ent és “dieta equi­li­brada” que, seguida de “vida sense exces­sos”, forma el man­tra pre­te­sa­ment infal·lible per gau­dir (?) d’una “vida sana”. L’equació inclou el catàleg d’inges­ti­ons pre­fe­rents que apla­nen el camí d’accés al nir­vana –més aviat al pur­ga­tori– ter­re­nal: cere­als inte­grals, “peces” de fruita (fins fa poc ningú qua­li­fi­cava la fruita de “peça”), cho­clo (com el blat de moro de casa, però fa “modern”), man­di­oca, papa i batata (acon­se­llar patata i moni­ato els allu­nya­ria de l’exo­tisme), en fi: ali­ments “km 0”. Les moda­li­tats del pa d’àngel celes­tial solen con­cloure amb les ame­na­ces dels dimo­nis dietètics: ali­ments “pro­ces­sats” (una altra nove­tat adjec­ti­val), sucres, carns ver­me­lles... Delir-se per carn ver­me­lla pro­ces­sada és un símptoma diàfan de presuïcidi. Els vege­ta­ri­ans, i encara més els vegans, apu­gen el llistó: con­su­mir mel, ous i llet és, cre­uen, explo­tar labo­ral­ment les abe­lles, les galli­nes i les vaques. (–Dr, amb aquest règim faré més anys? –Nooo, però la vida se li farà molt llarga...)

Tots ple­gats qui sap si –com la der­mis de la meva mare– es con­ser­va­ran inde­fi­ni­da­ment, però pel cap baix aquesta mística els faci­li­tarà èxta­sis com els de santa Teresa, que, segons Ber­nini (Santa Maria della Vit­to­ria, Roma), venien a ser ben bé iguals que els orgas­mes.