Opinió

Tribuna

Dutxa de realisme

“Si complim la part del pacte amb la realitat que implica tenir els peus a terra, a partir d’aleshores els guionistes som nosaltres i pot succeir qualsevol cosa

M’agrada que fa poc l’Àngel Castiñeira reco­manés, més que banys de rea­lisme, una dutxa mati­nal i prou. El pro­blema dels banys de rea­lisme és que esde­ve­nen veri­ta­bles pan­tans de man­dra o inso­fri­bles cen­tres ter­mals per a ànimes en reti­rada. Enmig d’aquests fan­gars exfo­li­ants podem aca­bar dient bur­ra­des com que “la ficció de TV3 ha de ser un mirall de la rea­li­tat” o com que el futur d’aquesta pandèmia es pot deduir de càlculs logarítmics. L’arrogància del rea­lisme ens pot por­tar a fer peri­llo­sos pac­tes amb la rea­li­tat on ella, i no nosal­tres, acabi ven­cent per deu a zero. Això ens passa quan obli­dem que afor­tu­na­da­ment els guio­nis­tes de la rea­li­tat, però la rea­li­tat de debò, són reco­ne­guts espe­ci­a­lis­tes en girs argu­men­tals, finals sor­presa i cops d’efecte. Si soc tan opti­mista en mol­tes coses no és perquè em falti sen­tit de la rea­li­tat, sinó perquè a la meva edat ja he sen­tit bro­gir tem­pes­tes negríssi­mes que han que­dat vençudes per la capa­ci­tat de superació. Sense anar més lluny, el rea­lisme afir­mava amb cer­tesa científica que jo no havia de néixer. Per sort, la meva mare va des­a­fiar la minus­va­li­desa i he pre­sen­ciat prou mira­cles ines­pe­rats per no per­me­tre que cap supo­sat “rea­lista” em vin­gui amb lliçons. 

És en nom del rea­lisme que es fa ser­vir l’expressió “tu vius a Dis­ney”, sens dubte igno­rant que el pare del petit Walt l’esto­ma­cava amb el cin­turó si no repar­tia prou dia­ris per ell. I així ha que­dat fixat el nom del pare en una fines­treta de l’avin­guda prin­ci­pal dels seus parcs d’atrac­ci­ons, com aquell trauma que roman per recor­dar-nos que no hi ha res de frívol, ni de gratuït, de vega­des ni tan sols de diver­tit, en la màgia o en l’opti­misme. No fa gens de gràcia, repar­tir dia­ris col­gat de neu als nou anys. No fa gens de gràcia, lle­var-se cada dia a fer reha­bi­li­tació mus­cu­lar perquè si no t’has de que­dar en una cadira de rodes. O per­dre la feina i no atu­rar-se fins a poder for­jar-se una opor­tu­ni­tat, o sal­var l’enèsim paci­ent de coro­na­vi­rus després d’hores de guàrdia, o ser un pres polític amb una causa de futur incert, o tants túnels fos­cos sense apa­rent sor­tida que ens pre­senta el sàdic guió vital. Aquest nar­ra­dor omnis­ci­ent és de vega­des molt cruel, sí, però facin el favor de per­dre-li una mica el res­pecte perquè molt sovint se li pot girar la trama. Hi ha diver­ses mane­res d’aixe­car-li les fal­di­lles, treure’l de davant del teclat i pro­var de can­viar el final. La ficció és jus­ta­ment la crossa que ens exer­cita la ima­gi­nació per quan cal­gui posar llum a les ombres. És impres­cin­di­ble tocar de peus a terra si es vol alçar un estel, d’acord, però el sen­tit de tot ple­gat és l’estel: no la corda. El sen­tit és mirar més amunt del terra, pin­tar l’aire de colors i de pas­sada tro­le­jar la llei de la gra­ve­tat.

Per això m’estra­nya tanta resig­nació envers una “nova nor­ma­li­tat” que alguns ja veuen decre­tada, expli­cada amb tot detall i escrita (per cert) amb una nar­ra­tiva molt medi­o­cre. A veure si ens ente­nem: en la nova nor­ma­li­tat suc­ceirà, en bona part, allò que vul­guem nosal­tres. Mal­grat tanta incom­petència i tanta amenaça de malal­tia i de mort, ja queda un dia menys perquè la ciència trobi la vacuna con­tra aquesta bes­ti­ola. Mal­grat tanta atmos­fera de der­rota, mal­grat tants errors i mal­grat tanta divisió infèrtil, ja queda un dia menys perquè Cata­lu­nya sigui inde­pen­dent (també el món es va girar de cap per avall per a Hamil­ton, el gran gir de guió ame­ricà). També afe­giré que en aquesta nova nor­ma­li­tat Trump perdrà les elec­ci­ons estre­pi­to­sa­ment i con­tra pronòstic, com ha estat con­tra pronòstic que des de Suïssa es vagin llençant inèdits tor­pe­des con­tra la monar­quia espa­nyola. Tam­poc no podíem espe­rar, durant el claus­trofòbic mes de març, que pas­saríem el juliol a la platja. Admeto que tam­poc no era dins del guió que tornés a con­fi­nar-se Lleida, però no hi ha cap final feliç sense que el dolent que sem­blava mort torni a revi­far una o dues vega­des. Si com­plim la part del pacte amb la rea­li­tat que implica tenir els peus a terra, a par­tir d’ales­ho­res els guio­nis­tes som nosal­tres i pot suc­ceir qual­se­vol cosa. Com per exem­ple que, des de no fa gaire, hagis deci­dit tor­nar a ense­nyar el som­riure sota la mas­ca­reta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia