‘Bonjour tristesse’

Ahir vaig pro­po­sar un pro­grama doble (La fines­tra indis­creta i Atrapa un lla­dre) amb Grace Kelly i Alfred Hitch­cock, del qual apro­fito per comen­tar que va ambi­en­tar alguna altra pel·lícula a l’estiu com a temps de vacan­ces i de viat­ges que, posant en sus­pensió l’ordi­nari, dis­posa a l’impre­vist, l’aven­tura i perills mai ima­gi­nats, com els que arri­ben a les famílies res­pec­ti­ves de les dues ver­si­ons (l’anglesa és de 1934 i la nord-ame­ri­cana, de 1956) de L’home que sabia massa a par­tir d’una con­fidència ines­pe­rada, acci­den­tal, d’un espia abans de morir assas­si­nat: en el pri­mer cas, a Suïssa, i en el segon, a Marràqueix. Escri­vint-ho em resulta ine­vi­ta­ble pen­sar que ara vivim en una situ­ació de “perill” que du a sus­pen­dre viat­ges i no sé fins a quin punt les vacan­ces. Fent vacan­ces a la Côte d’Azur, unes fotos de pro­moció turística de la qual ence­ten Atrapa un lla­dre, Fran­ces Ste­vens (Kelly) viu una aven­tura amb la idea d’enxam­par un lla­dre de joies (John Robie, El Gat, amb la còrpora de Cary Grant) men­tre a la vegada el sedu­eix. Si no recordo mala­ment, el pri­mer cop que apa­reix al film és a la platja de Canes mirant amb interès El Gat men­tre aquest surt de l’aigua i li passa pel davant sense ni tan sols veure-la. Fran­ces Ste­vens és una jove rica nord-ame­ri­cana que no vol avor­rir-se. Tan rica com ella, la Cécile (mera­ve­llosa i fràgil Jean Seberg) de Bon­jour tris­tesse tam­poc no vol avor­rir-se, però no se’n surt, encara que es passi les nits de festa a París i que, en unes vacan­ces d’estiu també a la Côte d’Azur, es rebol­qui a la platja amb un amant i, gelosa, cons­piri con­tra la dona (Debo­rah Kerr), de la qual pot­ser s’ha ena­mo­rat el seu pare (David Niven). Con­sen­tida i caprit­xosa, Cécile amaga la tris­tesa que, final­ment, s’entre­veu en el seu ros­tre des­ma­qui­llat (que a la vegada manté l’enigma d’una màscara) reflec­tit en un mirall. Adap­tant la novel·la de Françoise Sagan, Otto Pre­min­ger aborda, més enllà de l’oci­o­si­tat dels seus pro­ta­go­nis­tes i d’una apa­rent fri­vo­li­tat, la tan humana manera de mal­gas­tar la vida, la capa­ci­tat infi­nita per a l’auto­en­gany, la mani­pu­lació dels sen­ti­ments ali­ens. I és així que enva­eix un des­as­sos­sec men­tre es con­tem­pla la ple­ni­tud dels colors de l’estiu. Con­ti­nuarà: demà, The seven year itch, Billy Wil­der, 1955.