‘Le rayon vert’

Cine­asta que va donar mil vol­tes als jocs de seducció i als embo­lics sen­ti­men­tals, Eric Roh­mer creia que el deure del cinema és donar compte de la bellesa del món, de manera que les seves imat­ges fan atenció a la natu­ra­lesa en les seves mudan­ces i a vega­des es delei­xen amb els fenòmens atmosfèrics, com és el cas del “raig verd” que, de manera excep­ci­o­nal en con­di­ci­ons d’extrema clare­dat, es pot fer visi­ble amb l’últim flaix del sol a la posta. Men­tre pas­seja per la costa de Biar­ritz, Delp­hine, la pro­ta­go­nista de Le rayon vert (1986), en sent par­lar casu­al­ment a un grup de per­so­nes que s’hi refe­rei­xen a propòsit d’una novel·la de Jules Verne que, amb el mateix títol, explica una història romàntica ambi­en­tada a Escòcia. Delp­hine, encar­nada per Marie Rivière amb una natu­ra­li­tat des­ar­mant, sent par­lar del raig verd en unes vacan­ces d’estiu durant les quals sem­bla que no sap què fer amb la seva vida. Sen­tint-se sola, des­men­jada, tan trista que, sem­pre a punt de plo­rar, se li fa insu­por­ta­ble la bana­li­tat, Delp­hine no està bé enlloc: tot­hom vol aju­dar-la, però el seu mal no vol soroll. Ano­tant els dies, que comen­cen a pri­mers de juliol i aca­ben ence­tat l’agost, Roh­mer la segueix en el seu vaga­reig per París, en una estada fugaç a Cher­bourg, en un intent inútil de pas­sar el temps a mun­ta­nya i, final­ment, a la costa basca. Men­tre dona a veure l’estat d’ànim del per­so­natge, mos­tra la vida esti­uenca amb la gent esti­rada pre­nent el sol a la riba del Sena, amb les tau­les para­des als patis de les cases, amb els banys mul­ti­tu­di­na­ris a les plat­ges: aquesta vida ara con­di­ci­o­nada. La fràgil Delp­hine, que és una romàntica, també ha sen­tit que, segons Verne, la visió del raig verd pro­cura una com­prensió dels sen­ti­ments pro­pis i ali­ens. A punt de tor­nar a París, a l’estació de Biar­ritz coneix un noi amb el qual se’n va cap a Doni­bane Lohi­zune. Amb ell, davant del mar, veu el raig verd i, com si el seu cor esclatés de joia, crida “Oui”. Un sí a la vida amb el desig de l’amor. S’ha de dir que Roh­mer, que va rodar la pel·lícula amb només un càmera i un tècnic de so, va des­ti­nar part del pres­su­post a un equip que va inten­tar fil­mar sense èxit el raig verd en diver­sos llocs. És així que en la imatge rela­tiva al feno­men atmosfèric pot­ser hi ha l’únic efecte espe­cial de la fil­mo­gra­fia de Roh­mer. Con­ti­nuarà: demà, Conte d’estiu, Eric Roh­mer, 1996.