Duran decideix

Amb l'abs­tenció de CiU, es va apro­var el decret de ZP sobre el pla anti­crisi. En cas con­trari, segons diuen els naci­o­na­lis­tes, Espa­nya se n'anava cap al pre­ci­pici sense remissió. Així, Josep Antoni Duran i Lleida s'ha pogut pre­sen­tar davant l'opinió pública com el sal­va­dor, l'home pro­vi­den­cial que una vegada més salva la seva nació, és a dir, Espa­nya, del des­as­tre.

En abs­te­nir-se CiU apro­fita per més inri el moment en què ZP anun­cia la fi de les con­ces­si­ons autonòmiques. Sem­pre, és clar, basant-se en els prin­ci­pis ina­mo­vi­bles i assu­mits de la gover­na­bi­li­tat i l'esta­bi­li­tat, béns into­ca­bles, defi­ni­tius i abso­luts de la nació espa­nyola amb la qual estan com­pro­me­sos els par­tits polítics naci­o­na­lis­tes cata­lans que hono­ren la santa clau­di­cació. Saben que van al davant en les enques­tes elec­to­rals cata­la­nes i reso­len abs­te­nir-se i així surt apro­vat el decret anti­crisi que és abso­lu­ta­ment irri­sori per insu­fi­ci­ent, arris­cant-se a per­dre algun vot per la per­sistència a donar suport al poder cen­tral. Segons ells, en cas de no abs­te­nir-se, l'Estat espa­nyol i Cata­lu­nya amb ell, se n'ana­ven direc­tes a l'abisme.

Com es pot veure, és en Duran qui deci­deix. És dur reconèixer-ho pels que hem defen­sat les con­sul­tes i hem tres­cat anant per pobles i ciu­tats defen­sant el dret a deci­dir. Per a ell som uns caps calents i uns somi­a­trui­tes en el millor dels casos. No en va repe­ti­da­ment i amb con­tumàcia surt al davant en les enques­tes espa­nyo­les que periòdica­ment fa La Van­guar­dia i altres mit­jans de comu­ni­cació amb seu a Madrid. El pres­tigi que té en aquests àmbits és extra­or­di­nari i se li dóna una matrícula d'honor en totes les valo­ra­ci­ons que el qua­li­fi­quen inve­te­ra­da­ment. És la nineta dels seus ulls.

És en aquest sen­tit, que l'incom­bus­ti­ble peri­o­dista Car­les Sentís diu a La Van­guar­dia que, com per designi diví, de Cata­lu­nya sem­pre en sur­ten els homes pre­des­ti­nats que amb la seva cla­ri­vidència i deter­mi­nació sal­ven els espa­nyols de caure en el cin­gle. Abans, però, seguint la línia del seu diari, cri­tica i mini­mitza les con­sul­tes sobi­ra­nis­tes, les quals qua­li­fica de vir­tu­als.

Aju­dar ZP és dau­rar la píndola per espe­rar sense grans sotracs les elec­ci­ons en què les enques­tes els donen gua­nya­dors

És sos­pitós, però, que l'endemà, imme­di­a­ta­ment després de l'abs­tenció, la plana major de CiU va fer un acte elec­to­ral amb una colla de jubi­lats a Vic per donar suport a Duran en un míting i a la vegada trac­tar de expli­car i jus­ti­fi­car la seva magis­tral actu­ació al Congrés.

Tant és així, que el poli­glot Pujol es va pre­sen­tar amb un bar­ret de cow­boy en mànigues de camisa pro­pug­nant un «come on boys, lets go», que és el mateix que dir «som-hi». No les devien tenir totes, perquè en el mateix acte es va cri­ti­car ferot­ge­ment Zapa­tero, que segons ells és un cadàver polític del qual no se'n poden refiar. Volen arri­bar sans i estal­vis a les elec­ci­ons del novem­bre com sigui i men­tres­tant pac­ten una repri­menda mediàtica a ZP per que­dar bé davant del seu elec­to­rat

I doncs, en què que­dem? Per què aju­den Zapa­tero amb l'abs­tenció? No en vàrem tenir prou amb en Roca i la seva dis­cu­ti­ble gestió política?

No tenim remei. Tor­nem a caure en el parany del cen­tra­lisme un cop més, aju­dant els bot­xins de la nació cata­lana –ja que donem la mà a la nació espa­nyola que ens vol enfon­sar–, magnífica prova de seny. Un epi­sodi més del cata­la­nisme polític.

Però Duran impera ja que, per aca­bar-ho d'arre­glar, anun­cia que la inde­pendència no entrarà en el pro­grama elec­to­ral de CiU en les pro­pe­res elec­ci­ons. Ara la pre­gunta és de rigor: qui mana a CiU?

Hi ha polítics de CiU que tenen por de la que ano­me­nen deriva inde­pen­den­tista que pugui pren­dre la fede­ració en el futur. Ara que el poder cen­tral parava tossa, els naci­o­na­lis­tes de CiU els donen un cop de mà per por de la temuda tren­ca­dissa. I és que els ene­mics els tenim a casa.

És tant el seny dels ciue­tes que els sobreïx cap a les cla­ve­gue­res de la con­veniència per molt que s'escar­ras­sin a dis­si­mu­lar-ho. És un par­tit que es diu naci­o­na­lista i com a màxim és regi­o­na­lista.

La gent de la fede­ració a Madrid s'han lluït, ja que des­co­nei­xen l'abast de la situ­ació econòmica mun­dial, l'espa­nyola i en espe­cial la cata­lana. Ara sí que tenim el cin­gle a prop.

Si s'hagués votat nega­ti­va­ment, això hau­ria obli­gat els orga­nis­mes euro­peus i mun­di­als (FMI, el BCE i la UE) a pren­dre deci­si­ons que hau­rien afec­tat les estruc­tu­res i no les mesu­res epidèrmi­ques a curt ter­mini que no arre­gla­ran abso­lu­ta­ment res. No ho dub­tem, serà la sub­venció cata­lana aque­lla que sufra­garà Espa­nya, i no el paquet de mesu­res mira­cu­lo­ses del govern soci­a­lista.

Després del fiasco dels tri­par­tits, en clara decadència, se'ns pot pre­sen­tar ine­xo­ra­ble­ment un incert futur d'anys d'inòpia con­ver­gent.

En no posar en el seu pro­grama el propòsit de la inde­pendència van en con­tra dels esta­tuts de Con­vergència, que en el seu títol pre­li­mi­nar diu que té com a objec­tius en l'apar­tat a): «Poten­ciar la iden­ti­tat de Cata­lu­nya per asso­lir i desen­vo­lu­par la plena sobi­ra­nia naci­o­nal», que en defi­ni­tiva és la inde­pendència.