Opinió

Tribuna

Tres generacions

“La crisi que ara arriba ho fa enmig d’un teixit social afeblit, marcat per la precarietat i la desconfiança institucional i presidit per la desprotecció progressiva de l’individu

Aquesta és una història de tres clas­ses mit­ja­nes. La pri­mera. Nas­cuda a la post­guerra, enmig de la fam severa i la repressió dels ven­ce­dors, amb prou fei­nes va poder estu­diar. Tan­ma­teix, vint-i-cinc anys d’estan­ca­ment econòmic i el Des­ar­ro­llismo van fer que s’incor­po­res­sin al món del tre­ball amb faci­li­tat. Bar­ce­lona atreia gent de tot arreu. La con­jun­tura econòmica aju­dava, els ame­ri­cans neces­si­ta­ven ali­ats, Europa crei­xia i a les ciu­tats man­ca­ven habi­tat­ges, ser­veis i pro­duc­tes. En aquest con­text, un sou i mig, més enda­vant dos, dona­ven per com­prar un pis, una segona residència i enviar els nens a col·legi de paga­ment. El món sem­blava una cursa cap avall. Quan va arri­bar la crisi dels setanta i la dels vui­tanta, una legis­lació labo­ral encara pro­tec­ci­o­nista els va man­te­nir el sou. No van haver de can­viar els nens d’escola, ni ven­dre la segona residència. Els amics, amb pisos de llo­guer de renda antiga, encara podien gau­dir de dos-cents metres qua­drats a Calvo Sotelo per poc més de sis-cents euros d’ara. La dècada dels noranta, l’onada neo­li­be­ral i les pri­va­tit­za­ci­ons encara bufa­ven a favor. Es van jubi­lar just a temps d’estal­viar-se les pri­me­res reta­lla­des en les pen­si­ons de jubi­lació.

La segona. Nas­cuda als setanta, va here­tar el món ple de pos­si­bi­li­tats dels pares i una xarxa de rela­ci­ons soci­als per damunt de les pròpies pos­si­bi­li­tats. La uni­ver­si­tat pública encara era un cemen­tiri de vells fun­ci­o­na­ris, però era asse­qui­ble. El mer­cat com­prava els títols uni­ver­si­ta­ris. El flux cap al sec­tor pri­vat era més o menys fluid. El riu s’anava asse­cant però la gent tro­bava el seu lloc. Eren temps en què la pres­tació de l’atur per­me­tia repren­dre els estu­dis i fins i tot man­te­nir el pis de llo­guer. La represa neo­li­be­ral del tom­bant de mil·lenni i la com­petència ferotge van donar encara més llu­en­tor als títols uni­ver­si­ta­ris, par­ti­cu­lar­ment si l’acom­pa­nya­ves d’experiència con­tras­tada. Una gene­ració tapava la del dar­rere. El 2008 arri­ba­ria la pri­mera de les cri­sis seri­o­ses. Alguns dels seus mem­bres van patir. Tot i així, la major part d’aquests van acon­se­guir surar gràcies als dos capi­tals de tota la vida: el patri­mo­nial o fami­liar i el rela­ci­o­nal.

La ter­cera gene­ració és la nas­cuda als noranta. Va arri­bar a la uni­ver­si­tat l’endemà de la crisi finan­cera, amb l’atur juve­nil pels núvols. El preu del llo­guer venia ara mar­cat per la con­cen­tració bancària, l’entrada de fons vol­tors, el boom del turisme mas­siu i les pla­ta­for­mes de llo­guer turístic. L’accés al crèdit ja era una altra cosa. Una política social sota mínims, sot­mesa ara a les polítiques d’aus­te­ri­tat de Brus­sel·les (Berlín), impe­dia acce­dir, ja no només a l’habi­tatge, sinó també a la funció pública. Al cor de l’Estat, men­tres­tant, les elits polítiques i econòmiques con­ver­tien Madrid, impe­rial i radial, en l’apo­te­osi de les rela­ci­ons de favor i en la cul­mi­nació de tota car­rera pro­fes­si­o­nal en el món de la judi­ca­tura, la política i la gran empresa. Les empre­ses més grans dei­xa­ven de pagar impos­tos i es desen­te­nien del destí del país. Diguem-li capi­ta­lisme. Els autònoms dei­xa­ven de pagar la quota o la reduïen. Molts d’aquests joves, per emu­lar la posició dels pares, podien ara triar el camí de l’emi­gració o el de la pre­ca­ri­e­tat. Alguns es col·loca­ven bé o tira­ven de con­tac­tes. Altres no tant.

La pri­mera gene­ració és la dels pares. La segona és la meva. La ter­cera és la d’una part impor­tant dels meus antics alum­nes. Les tres són de classe mit­jana o mit­jana-alta. La mei­tat del país. La que deter­mina el tipus de democràcia que ens queda. Així doncs, la crisi que ara arriba ho fa enmig d’un tei­xit social afe­blit, mar­cat per la pre­ca­ri­e­tat i la des­con­fiança ins­ti­tu­ci­o­nal i pre­si­dit per la des­pro­tecció pro­gres­siva de l’indi­vidu. En el camí que pren­guem ara ens hi juguem molt. Calen polítiques públi­ques deci­di­des a favor de la soli­da­ri­tat. Calen refor­mes ins­ti­tu­ci­o­nals pro­fun­des. Cal cap­gi­rar la nar­ra­tiva com un mitjó. Altra­ment, quan arribi el moment d’escriure la història de la gene­ració que ara arriba, la dels meus fills, no ens agra­darà el resul­tat. I la meva gene­ració en serà par­ci­al­ment res­pon­sa­ble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia