Encenguem una espelma

Avui fa just un any que ens van noti­fi­car la sentència i la con­demna. De fet, va ser més una con­fir­mació que no pas una noti­fi­cació, perquè, per la manera de fun­ci­o­nar de la cúpula judi­cial, abans de comu­ni­car-te-la ja l’havien fil­trat als mit­jans de comu­ni­cació. També va ser més una con­fir­mació que cap altra cosa perquè si, tal com diuen, les sentències, totes es dic­ten “en nom­bre del rey”, per lògica, aquesta no podia apar­tar-se de l’espe­rit de l’“a por ellos” judi­cial impul­sat solem­ne­ment per Felip VI en el seu dis­curs del 3 d’octu­bre. La incògnita de la sentència només era saber com havien deco­rat jurídica­ment una estratègia política d’estat per aba­tre per la via penal allò que no acon­se­guien per la via pacífica i democràtica de les urnes.

Amb tota la bona volun­tat, molts poden pen­sar que ja ha pas­sat un any i que el temps passa ràpid, però us puc asse­gu­rar que un any a la presó no passa ni de bon tros a la mateixa velo­ci­tat que a fora. Els dies, les set­ma­nes i els anys aquí són eterns. Acu­mu­lem gai­rebé tres anys de presó. Tres anys a fora donen per a molt; tres anys a dins, per a molt poc. Si feu un repàs del que heu pogut fer aquests últims tres anys, des de les coses més peti­tes fins a les més grans, us ado­na­reu del que no hem pogut fer cap de nosal­tres, tant en el ter­reny per­so­nal com en el pro­fes­si­o­nal i el polític.

És cert que durant un període de temps molt curt vam poder tas­tar un bocí de lli­ber­tat amb el 100.2 o els quinze dies de ter­cer grau, però això encara ens ha fet més cons­ci­ents de la cru­el­tat d’aquest escar­ment d’estat, del qual ara patim el punt més àlgid. Després d’apli­car-nos el dret penal de l’ene­mic durant el judici i la sentència, ara, per no haver-nos doble­gat, se’ns aplica el dret pro­ces­sal i peni­ten­ci­ari de l’ene­mic, és a dir, es fan can­vis de doc­trina i de juris­prudència res­pecte a la fina­li­tat del règim peni­ten­ci­ari i sis­te­mes de fle­xi­bi­lit­zació de la presó a fi que l’escar­ment s’expressi i s’allar­gui en el temps en tota la seva dimensió.

Aviat farà tres mesos que ens van sus­pen­dre el ter­cer grau a alguns de nosal­tres. Tal com anem, encara tri­garà més la reso­lució sobre el nos­tre ter­cer grau que no pas la redacció de la mateixa sentència. Ara sem­bla que l’excusa és que s’ha tri­gat a tra­duir al cas­tellà els infor­mes que els jut­jats de Cata­lu­nya han d’enviar al Suprem (sorprèn adver­tir que, durant el judici, el Suprem deia que no calia la tra­ducció de les nos­tres pro­ves al cas­tellà perquè ja ho ente­nien i, en canvi, ara, per dic­ta­mi­nar sobre una qüestió de clas­si­fi­cació peni­tenciària, sí que fa falta). I tot això passa enmig de fil­tra­ci­ons mediàtiques interes­sa­des que, de nou, tor­nen a indi­car que no hi haurà gaire espai per a la sor­presa. Men­tres­tant, com sem­pre, nosal­tres, tan­cats a dins d’aquest cau.

Al llarg d’aquest any, cons­ta­tem que ens tro­bem davant d’una fis­ca­lia que és la pri­mera que no accepta i que per­ver­teix el mateix text de la sentència. En la sentència no ens van apli­car el 36.2 del Codi Penal (que pro­hi­beix sor­tir fins a la mei­tat del com­pli­ment de la pena), però, mal­grat tot, ja veiem com tots els seus esforços van cap a acon­se­guir que de facto sigui així. Hi ha escrits de la fis­ca­lia res­pecte a la nos­tra situ­ació que, ideològica­ment, són més explícits pel càstig a la dis­sidència política que els que al seu dia pre­sen­ta­ven davant del Tri­bu­nal de Orden Público –ara Audi­en­cia Naci­o­nal– res­pecte als que no eren “afec­tos al régimen”. De fet, ara volen que fem una mena de “cur­sos de for­mación del espíritu naci­o­nal” per poder tenir dret a dema­nar règims de fle­xi­bi­lit­zació de la presó.

I nosal­tres només som la punta de l’ice­berg d’aquesta estratègia coor­di­nada d’estat per aba­tre al marge de les urnes un movi­ment pacífic i democràtic com és l’inde­pen­den­tisme. La prova va des dels pre­si­dents Mas, Puig­de­mont i Torra fins als gai­rebé tres mil repre­sa­li­ats que han pas­sat o que hau­ran de pas­sar pel jut­jat com a con­seqüència d’una actu­ació coor­di­nada de la fis­ca­lia i la Guàrdia Civil amb unes pro­ves que són la cari­ca­tura per­fecta d’una inqui­sició política infor­mada per Tor­rente.

Algú podria espe­rar que, després de les rebre­ga­des judi­ci­als que han arri­bat des de països euro­peus asso­li­des pels com­panys de l’exili, hi hau­ria una certa rec­ti­fi­cació. I ja veiem que s’ha acce­le­rat en sen­tit con­trari. Sabent –com saben– que les acu­sa­ci­ons no s’aguan­ten per enlloc, ara sem­bla que la qüestió és des­gas­tar i esgo­tar emo­ci­o­nal­ment els milers de per­so­nes afec­ta­des i les seves famílies per inten­tar que la por faci for­tuna com a anestèsia con­tra la mobi­lit­zació.

I davant de tot això, què? Crec que urgeix que es faci bona aque­lla dita popu­lar que diu que val més encen­dre una espelma que quei­xar-se de la fos­cor. I això vol dir pas­sar de la retòrica de la denúncia a l’acció. Cal més exer­cici efec­tiu dels drets i lli­ber­tats fona­men­tals sos­tin­gut en el temps per cul­mi­nar l’objec­tiu polític de la inde­pendència. Des dels lide­rat­ges polítics i soci­als, cal recu­pe­rar la ini­ci­a­tiva per la via dels fets. Cal dei­xar d’espe­rar cap nova gar­ro­tada repres­sora. Dei­xem d’auto­fla­gel·lar-nos, dei­xem d’inten­tar gene­rar sim­pa­tia a aquells que sen­zi­lla­ment volen que des­a­pa­re­guem com a movi­ment o renun­ciem al nos­tre objec­tiu, dei­xem de com­plaure’ls política­ment. No és cap retret, és una crida i un desig que no puc ni vull silen­ciar.

Algú em va dir que al Tri­bu­nal Suprem ens tenen per­fec­ta­ment moni­to­rats i que reben a la seva taula tots els tuits, entre­vis­tes i arti­cles d’opinió que fem. Algú em va adver­tir que era millor anar amb compte, callar i anar fent la viu-viu. Doncs ho sento però no. No seria honest ni amb mi, ni amb ells ni amb ningú. No seria honest ni cohe­rent amb aquest desig que he expres­sat i pel qual con­vido a actuar des de l’auto­e­xigència per­so­nal, apar­cant retrets i reco­sint com­pli­ci­tats. És avui i des d’aquí, des de la presó, que, tot i les mil limi­ta­ci­ons, podem con­tri­buir també a encen­dre peti­tes però llu­mi­no­ses espel­mes en exer­cici dels nos­tres drets i lli­ber­tats fona­men­tals i no fent càlculs dels efec­tes del nos­tre silenci.

A fora en sou molts i molt dife­rents, per­so­nes fer­mes i com­pro­me­ses en tots els àmbits. Si la lògica que apli­quem con­ver­teix la injustícia i la repressió en més com­promís i més espel­mes, arri­barà el dia que no hi haurà prou repressió d’estat per atu­rar i enfos­quir tant desig i llum de lli­ber­tat.