Joan Solà, més viu que mai

Fa deu anys vaig escriure un article en aquest diari titulat En Joan Solà no ha mort. El títol, l’any 2010, ja pronosticava la veracitat d’aquesta afirmació, atès que divendres passat, per exemple, la Universitat de Barcelona va organitzar la II Jornada Joan Solà, (la primera, l’any 2015). Remarco el per exemple, perquè en aquesta dècada, sense la seva presència intel·lectual, humana i poètica, s’ha continuat picant pedra i sobretot enaltint els valors inherents a la llengua i la cultura d’aquest país.

Solà ha estat un referent del món acadèmic i un intel·lectual compromès amb la realitat catalana. A banda de la seva trajectòria per la universitat, o la seva tasca incansable d’investigador, vull destacar sobretot la seva especial capacitat divulgativa a través de la col·laboració als mitjans de comunicació, reflectits més tard en format de publicacions, com ara Parlem-ne (Edicions Proa) o Plantem cara (La Magrana).

Durant 36 anys va escriure un article setmanal a la premsa. En va publicar uns 1.050 en tres rotatius: Diari de Barcelona, setmanari El Món i Avui. La pràctica de l’article setmanal li va proporcionar diversos beneficis clars, entre els quals l’art d’escriure, llegir i escoltar les opinions dels col·legues, i també estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble i la seva llengua.

Des de la faceta d’articulista, Solà ens ha llegat un tresor en aquest format periodístic, i el més important és que un projecte acadèmic o un estudi lingüístic els ha sabut adaptar a un registre mediàtic, àgil i amè. Vegem-ne uns quants exemples.

Parlant de ‘La normativa i els verbs psicològics’ (7.III.2002), com ara “A la Lluïsa li molesten els nens” i el fet que el diccionari normatiu no ho recollia (¡ara sí, i també a la gramàtica de l’IEC!), ens diu: “En primer lloc, jo no accepto pas que els silencis del diccionari indiquin prohibicions, perquè no podríem dir o escriure la meitat del que diem sense el més lleu escrúpol. (...) El que passa és que la cada cop més extrema precarietat de la coneixença de la nostra llengua ens lliga a tots plegats de mans i peus i ens refugiem allà on podem per no haver d’opinar nosaltres, per no exposar-nos a crítiques (...).” I acaba tot parlant de noves aportacions: “Això és el que cal: investigar la llengua i respectar-la. Abans és la llengua que una pretesa norma (que sovint ni existeix i, per tant és només la por). Abans és entusiasmar amb la llengua que fer-la avorrir.” I remarco la darrera frase perquè diu molt de l’essència intel·lectual de Solà, tal com reflecteix en el seu darrer article de comiat Adéu-siau i gràcies (21 d’octubre del 2010): “Si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur.”

Un segon exemple titulat Contra el rei (13.IX.2001), en el qual parla de la visita oficial que Ibarretxe va fer al rei i de la rebuda “gèlida” d’aquest. Hi diu, al final: “Només hi ha una cosa que em produeixi més fàstic i més neguit que la seva actitud, senyor Juan Carlos: l’actitud d’una societat i d’uns polítics que no veuen que no es pot viure així durant segles, en un estira-i-arronsa continu, amarrats a un Estat que no és el nostre.” Aquest fragment em remet a la segona cosa de la qual està convençut Solà (Adéu-siau i gràcies), i és que “una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure, sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil.”

Un filòleg o un lingüista no ho són pas, si desatenen alguna de les tasques que no consten ni a la lletra petita d’un contracte per mitjà del qual han estat cridats. No n’hi ha prou amb la investigació, l’ensenyament o la difusió d’una llengua i una cultura. Cal també el compromís social i alhora polític d’aquests grans erudits –com ho van ser Pompeu Fabra i Joan Coromines–, que aporten el valor afegit de reivindicar una llengua per mantenir-la sempre digna dels seus parlants. Amic Solà, ¡més viu que mai!