Gai

Ja sé que m'estic bus­cant un dis­gust escri­vint sobre aquesta qüestió, perquè és d'aque­lles opi­ni­ons que mai dei­xen satis­fet ningú. Uns diran que sóc un homòfob i els altres que el que he de fer és sor­tir de l'armari. A mi m'és ben bé igual, perquè ja tinc una edat. Per sort, tenim lleis i un pot escriure del que vul­gui sense insul­tar, mal­grat que d'això últim hi ha qui no se n'ha assa­ben­tat.

No acabo d'enten­dre tot l'enre­nou que s'ha orga­nit­zat arran dels supo­sats trac­ta­ments per modi­fi­car la con­ducta sexual d'una per­sona. Un enre­nou que s'ha reac­ti­vat perquè el senyor Duran i Lleida va venir a defen­sar que cadascú pot fer el que li doni la gana amb la seva vida, i que si està a dis­gust sent homo­se­xual té tot el dret del món de bus­car-hi una solució. ¿O pot­ser la con­sulta al psi­quia­tre només és bona quan va en sen­tit con­trari i ser­veix per accep­tar-se a un mateix? Per cert, que aquesta és la solució que li va donar el 1935 Sig­mund Freud –el psi­quia­tre que tot­hom cita sense haver-lo lle­git– a la mare d'un jove gai: trac­ta­ment perquè fos un homo­se­xual feliç.

Però si un homo­se­xual recorre lliu­re­ment a un espe­ci­a­lista perquè intenti –no vol dir que ho acon­se­gueixi– variar els seus gus­tos, ¿això és con­dem­na­ble? Suposo que el con­flicte està en què ente­nem per lli­ber­tat. Hi ha qui no pot enten­dre que, voluntària­ment, algú pugui rene­gar de la seva con­ducta sexual. En tot cas, aquesta lli­ber­tat l'ha d'exer­cir per accep­tar-se. És a dir, lli­ber­tat, sí; però sem­pre que con­vin­gui al meu pen­sa­ment. No tinc ganes de bus­car defi­ni­ci­ons al dic­ci­o­nari, però crec que aquesta manera d'enten­dre la rea­li­tat en té una de molt clara.