El Banc Sabadell, també

Fa uns mesos –01.02.2020– vaig escriure en aquest diari un arti­cle en el qual mani­fes­tava que el Banc Saba­dell podia ser absor­bit per un banc espa­nyol. No soc un pro­feta, però tot indi­cava que el Banc Cen­tral Euro­peu empe­nyia la con­cen­tració dels bancs i que el Banc d’Espa­nya estava molt satis­fet de fer-ho, espe­ci­al­ment amb els bancs cata­lans. El Banc Saba­dell només podia ser absor­bit pel BBVA o pel San­tan­der. Bé, també tenia l’opció de ser absor­bit per Cai­xa­Bank. I ho dic perquè, fa 20 anys, Josep Oliu, pre­si­dent del Saba­dell, va anar a veure el pre­si­dent de La Caixa, Josep Vila­ra­sau, per infor­mar-lo que hi havia uns bancs estran­gers que es pre­pa­ra­ven per llançar una oferta pública de com­pra –OPA– sobre el seu banc i que no ho podia per­me­tre. Al cap d’una hora, Josep Oliu sor­tia del des­patx de Vila­ra­sau després d’haver-li venut el 15% de les acci­ons del Saba­dell. Després d’aquesta ope­ració, els movi­ments de com­pra van des­a­parèixer i el 2016 La Caixa va retor­nar les acci­ons al Saba­dell.

En els dar­rers anys, el Saba­dell havia absor­bit, entre d’altres, la Caixa Penedès i la CAM, amb seu a Ala­cant –d’aquí el seu tras­llat del domi­cili social–, i s’havia plan­te­jat que­dar-se amb Bankia, però el Banc d’Espa­nya devia tenir altres pre­ferències. Final­ment, Cai­xa­Bank va absor­bir Bankia, amb uns resul­tats que encara no es conei­xen –en qual­se­vol cas, el seu domi­cili social serà a Madrid– i el Banc Saba­dell pas­sarà a enfor­tir el BBVA a Cata­lu­nya, que, entre d’altres, ja havia absor­bit Cata­lu­nya Caixa –fruit de la fusió de les cai­xes de Man­resa, Cata­lu­nya i Tar­ra­gona.

Adeu defi­ni­ti­va­ment, per tant, a figu­res saba­de­llen­ques tan pres­ti­gi­o­ses com Joan Oliu, Fer­ran Casa­blan­cas, Joan Coro­mi­nas, Fran­cesc Monràs i Esteve Faus, els noms dels quals que­da­ran només per a la història i, sobre­tot, per a un his­to­ri­a­dor romàntic com el qui escriu aquest arti­cle.

En aques­tes ope­ra­ci­ons es parla només del divi­dend dels acci­o­nis­tes. El per­so­nal no hi té abso­lu­ta­ment res a dir. En tot cas, es tro­barà amb uns aco­mi­a­da­ments que no s’espe­rava i que seran neces­sa­ris per reduir les des­pe­ses i satis­fer el desig dels acci­o­nis­tes que només pen­sen a gua­nyar diners i no dedi­quen ni un moment ni al per­so­nal del banc ni al que aquest repre­senta i repre­sen­tava per a Cata­lu­nya. La Borsa de Bar­ce­lona es que­darà sense cap enti­tat finan­cera que hi cotitzi prin­ci­pal­ment, i ja sabem que la pèrdua d’un mer­cat de valors té un sig­ni­fi­cat espe­cial a l’hora de ges­ti­o­nar més govern per a Cata­lu­nya.

És ine­vi­ta­ble pen­sar que el Banc d’Espa­nya i el govern cen­tral han actuat amb tota la malícia pos­si­ble. Una nació –i Cata­lu­nya ho és i per tant, sub­jecte polític– neces­sita una força finan­cera al dar­rere. La Gene­ra­li­tat ha de poder comp­tar amb bancs que li donin suport sem­pre que ho neces­siti. A par­tir d’ara només comp­tarà amb Cai­xa­Bank-Bankia sem­pre que les coses vagin bé, un fet que dubto. El govern de Madrid s’ha car­re­gat la força finan­cera de Cata­lu­nya i una bona part de la força indus­trial i de les grans empre­ses de ser­veis que són con­tro­la­des des de Madrid, i ens ha dei­xat les pimes i alguna gran empresa perquè no puguem dir que ens han des­pu­llat del tot.

Des de Madrid diran que totes aques­tes mani­o­bres no són polítiques i que si per­dem els bancs és culpa nos­tra. Tenen part de raó. El poder econòmic que tenim els cata­lans, el cedim amb faci­li­tat per alguns mili­ons d’euros.