La paradoxa d’Esquerra

Vergés rep de valent a Salut perquè arruïna els nego­cis si con­fina per sal­var vides, i si obre és irres­pon­sa­ble. El vice­pre­si­dent Ara­gonès, mala­ment si s’aixeca de la taula per les fil­tra­ci­ons i li plo­uen rocs si fa de pre­si­dent, que és el que cal en un moment d’emergència. Bar­galló, a Edu­cació, no va tenir treva quan va tan­car les esco­les i ara rep pata­ca­des per l’ober­tura. I a Tre­ball, Afers Soci­als i Famílies? Bé, del con­se­ller Chakir el Hom­rani, millor ni par­lar-ne. Estem en una llarga pre­cam­pa­nya elec­to­ral i el foc polític a dis­creció con­tra el govern és nor­mal. Però el curiós és que totes aques­tes con­se­lle­ries tenen un deno­mi­na­dor comú: són d’ERC. Les crítiques són de l’opo­sició pura i dura del PP i Cs. De la que colla però amb ver­go­nyeta perquè té tota la res­pon­sa­bi­li­tat des del govern espa­nyol, com són el PSC i els comuns. De com­panys de viatge inde­pen­den­tista com ara la CUP. I des de l’opo­sició que para­do­xal­ment hem des­co­bert infil­trada dins del mateix govern, la de JxCat, que boi­co­teja els socis amb fruïció des de les seves ter­mi­nals mediàtiques, i fins i tot científiques. Algu­nes de les crítiques són meres­cu­des i d’altres tenen més pa que for­matge. Però quan tot­hom dis­para cap al mateix lloc el que sí que queda clar és que Esquerra s’ha con­ver­tit en l’ene­mic a aba­tre. I per alguna cosa deu ser. Però molts dels que dis­pa­ren saben que no poden tren­car ponts amb ERC pel que pugui pas­sar a par­tir del 15-F, ja que és l’únic par­tit amb una capa­ci­tat d’entesa que va de JxCat als comuns i de la CUP al PDe­CAT. D’això en podríem dir la para­doxa d’ERC. Se’ls farà llarg això als repu­bli­cans fins al 14 de febrer. I als ciu­ta­dans, encara més.