Opinió

anàlisi

Un país fictici

Els elec­tors que estem expec­tants per veure qui­nes seran les pro­pos­tes dels par­tits i qui for­marà part de les llis­tes tenim un gran dilema. Un dilema que fa temps que l’hau­rien d’anar reso­lent a cada elecció, però hem arri­bat fins aquí votant a les pal­pen­tes, o fent un acte de fe davant unes pro­me­ses que molt sovint, pel seu atre­vi­ment, es veu de lluny que no són més que encan­te­ris. I això, si passés una vegada, hom ho atri­bui­ria a un acte d’opti­mista incons­ci­ent, però avui, amb tant fra­cas­sos que por­tem a l’esquena, tor­nar-hi em sem­bla que voreja la ver­go­nya. Així, doncs, el nos­tre gran dilema a resol­dre serà depu­rar les pro­me­ses fins a reduir-les al que és creïble ate­ses les cir­cums­tan­cies del país: de migra­desa finan­cera, de l’entorn, de les poques com­petències ple­nes i, sobre­tot, per l’ano­ma­lia espa­nyola.

De vega­des hom escolta algun dels polítics de més pes que pro­met seri­o­sa­ment polítiques com si vis­ques­sin en un món fic­tici i men­tre levi­ten d’èxtasi pel càrrec no s’ado­nen que som una mino­ria naci­o­nal sot­mesa i es pen­sen que són el govern de la gran nació que seríem si fóssim inde­pen­dents. I, és clar, quan és tan fàcil per­dre el nord els resul­tats són ple­na­ment des­crip­ti­bles. A tots els can­di­dats de les pròximes elec­ci­ons, i espe­ci­al­ment a les direc­ci­ons dels par­tits que hau­ran de triar l’exe­cu­tiu, els reco­mano viva­ment que lle­gei­xin l’arti­cle, molt ben docu­men­tat, que diu­menge pas­sat publi­cava a L’Econòmic l’Albert Pont, per bai­xar-nos les ínfu­les i tocar de peus a terra: El paio de les fotocòpies, es titula. Deia el pre­si­dent del Cer­cle Català de Nego­cis que la Gene­ra­li­tat real­ment només té capa­ci­tat de decisió sobre el 6% de tota la des­pesa pública cata­lana, i es feia una pre­gunta ter­ri­ble per fer-nos-la nosal­tres: “Algú pot ima­gi­nar que el direc­tor gene­ral d’una gran com­pa­nyia només tingués firma i capa­ci­tat de decisió sobre el 6% dels seus recur­sos?” I rebla el clau: “ O que l’atenció dels seus cli­ents la decidís la com­petència?” “En qual­se­vol gran empesa, el paio que fa les fotocòpies té més poder de decisió.”

De l’època del pre­si­dent Tar­ra­de­llas fins avui, sem­pre ens han dis­si­mu­lat les nos­tres feble­ses reals i les emmas­ca­ra­ven amb una mena de pro­to­col i una litúrgia que ador­nava la pompa d’una Gene­ra­li­tat pràcti­ca­ment des­pu­llada, i tots ens ho cre­iem.

El gran dilema d’avui, hi insis­teixo, és desem­mas­ca­rar la rea­li­tat, situar-nos en la rea­li­tat per més crua que sigui, i tre­ba­llar molt amb dues direc­ci­ons: ges­ti­o­nar amb la màxima eficiència aquest 6% i no parar de nego­ciar amb la màxima exigència i clare­dat, i expli­car-nos a tots quins són els pas­sos que es fan i els resul­tats que asso­lim perquè també tota la soci­e­tat civil mobi­lit­zada acom­pa­nyi en la revisió d’aquesta ano­ma­lia. És clar que el pri­mer que caldrà fer és denun­ciar el sis­tema de finançament, que fa més de sis anys que ha cadu­cat, i pre­pa­rar-se per al gran com­bat per un de nou men­tre no arriba la inde­pendència, que posa­ria fi, de cop, a aquesta ano­ma­lia. I ull! Que no podem caure en l’estratègia de la subli­mació: menys­te­nir petits guanys a l’espera de grans guanys. Ho neces­si­tem tot, però sem­pre ha de que­dar clar i per a tot­hom que l’objec­tiu irre­nun­ci­a­ble és la inde­pendència. Ens hi va la super­vivència.

I el gran dilema que tenim nosal­tres, que som els res­pon­sa­bles de triar qui o quins hau­ran de defen­sar els nos­tres interes­sos, serà votar per les per­so­nes que tin­guin un currículum de gestió i nego­ci­ació més alt i rebut­jar els que les direc­ci­ons posen en llocs de pri­vi­legi i que només apor­ten quota de par­tit, o amis­tat amb el líder. La UE posa la major opor­tu­ni­tat d’inversió dels 35 anys de la nos­tra història comu­nitària. Una pluja de diners que repre­senta el 15% del PIB espa­nyol en sis anys. Nego­ciar això amb Espa­nya serà molt difícil per més pro­jec­tes que pre­sen­tem; i tenir a les con­se­lle­ries les millors per­so­nes amb les màximes capa­ci­tats ens serà vital. El drama que ens ha ense­nyat la pandèmia amb les pèrdues econòmiques i en pèrdues de vides és que els cos­tos ter­ri­bles de la ine­ficiència i dels ami­guis­mes són massa alts.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia