Reconversió industrial

El cine­asta docu­men­ta­lista Luis López Car­rasco, nas­cut a Múrcia el 1981, era un nen quan el Par­la­ment de la comu­ni­tat autònoma mur­ci­ana va ser cre­mat, el 3 de febrer del 1992. Aquell va ser l’any dels Jocs Olímpics de Bar­ce­lona, de l’Expo­sició Uni­ver­sal a Sevi­lla i de Madrid com a capi­tal cul­tu­ral euro­pea, de manera que l’Estat espa­nyol, on fins i tot hi havia tan poca ver­go­nya a nivell ofi­cial per cele­brar el “quinto cen­te­na­rio” de l’ano­me­nat des­co­bri­ment d’Amèrica, sem­blava que fos una festa sense estalvi per fes­te­jar el seu progrés i la seva moder­ni­tat de reco­nei­xe­ment inter­na­ci­o­nal. Tan­ma­teix, hi havia llocs amb un gran males­tar social des que, feia uns anys, el govern nomi­nal­ment soci­a­lista de Felipe González havia impul­sat una recon­versió indus­trial que va repre­sen­tar la pri­va­tit­zació d’empre­ses públi­ques, la venda de com­pa­nyies a capi­tal mul­ti­na­ci­o­nal, una mul­ti­tud d’expe­di­ents de regu­lació i, en alguns casos, tan­ca­ments d’indústries. Un d’aquests llocs era Car­ta­gena, on uns 30.000 tre­ba­lla­dors, d’una població de 175.000 habi­tants, temien que­dar-se sense la seva feina a les dras­sa­nes, fone­ries i empre­ses d’adobs. No va ser un temor sense fona­ment i, de fet, va com­plir-se. Les pro­tes­tes, amb molta tensió i una forta repressió poli­cial, van cul­mi­nar amb l’esmen­tat incendi del Par­la­ment de Múrcia pro­vo­cat per mani­fes­tants irats que con­si­de­ra­ven que les “seves” ins­ti­tu­ci­ons no els pro­te­gien i ni tan sols els escol­ta­ven.

Pas­sat el temps, adqui­rint una consciència política i una volun­tat de fer un cinema en con­seqüència, Luis López Car­rasco (que abans, el 2013, va rea­lit­zar El futuro, a propòsit de l’Espa­nya del 1982 en què el tri­omf del PSOE anun­ci­ava enga­nyo­sa­ment una trans­for­mació pro­funda d’una rea­li­tat mar­cada pel pes del fran­quisme) ha abor­dat les con­tra­dic­ci­ons del 1992 des d’un pre­sent en què, cue­jant-hi els efec­tes d’aque­lla recon­versió indus­trial, domina la pre­ca­ri­e­tat labo­ral, amb la pèrdua de tants drets dels tre­ba­lla­dors, en una eco­no­mia de ser­veis depen­dent del turisme. Ho ha fet amb un docu­men­tal amb un títol irònic, El año del des­cu­bri­mi­ento, que s’ha con­ver­tit en un cert feno­men: amb una dis­tri­bució limi­tada a poques sales, omple cada sessió pro­gra­mada.

A bona part de les seves tres hores de durada assis­tim a con­ver­ses enre­gis­tra­des en un bar de Car­ta­gena (triat pel fet que és un punt de reunió de gent diversa) en què es parla de la situ­ació política i de la decepció que pro­vo­quen els polítics, de les con­di­ci­ons i pers­pec­ti­ves de tre­ball i/o d’atur, dels dese­qui­li­bris ter­ri­to­ri­als i de les desi­gual­tats crei­xents, de la immi­gració, de la des­trucció del medi ambi­ent, de la poca con­fiança en el futur que, sobre­tot, sem­bla adhe­rida als joves. El mun­tatge, amb una estruc­tura a la manera d’un tren­ca­clos­ques, va traçant històries per­so­nals a través de tes­ti­mo­nis que, mono­lo­gant davant la càmera, van expli­cant les seves vides, de manera que l’indi­vi­dual dia­loga amb el col·lec­tiu. A vega­des, davant tanta xer­ra­meca de taverna, és pos­si­ble tenir una sen­sació de rei­te­ració i pen­sar en la con­veniència d’una mica més de tiso­res. Tan­ma­teix, en la seva última hora, el film adqui­reix una força immensa.

En aquest tram final, diver­ses per­so­nes impli­ca­des en aque­lles pro­tes­tes dels car­ta­gi­ne­sos recor­den els fets i refle­xi­o­nen sobre què va pro­pi­ciar-les i qui­nes són les con­seqüències. I és així que ens anem fent pre­gun­tes. Per què el PSOE de Felipe González, en con­tra de part dels seus votants, va empren­dre aque­lla recon­versió indus­trial? Quina mena de progrés invo­ca­ven? Fins a quin punt la Unió Euro­pea va impo­sar una desin­dus­tri­a­lit­zació de l’Estat espa­nyol i el va con­dem­nar al sec­tor ter­ci­ari i a depen­dre del turisme? Accep­tant la neces­si­tat d’una recon­versió, com és que es van mal­ven­dre tan­tes empre­ses públi­ques i es va mal­gas­tar tant? A costa de la pre­ca­ri­e­tat dels tre­ba­lla­dors, els polítics van aliar-se amb els grans acci­o­nis­tes entrant per les por­tes giratòries? Quin paper hi van tenir els sin­di­cats per aca­bar tan desa­cre­di­tats? La der­rota en aque­lles llui­tes obre­res va donar pas a la des­in­te­gració d’una força col·lec­tiva, a la clau­di­cació i al con­for­misme? La por a per­dre encara més i l’ham del con­su­misme, tot i que exer­cit cada cop amb menys diners, ens ha sotmès? És així que El año del des­cu­bri­mi­ento res­sona pode­ro­sa­ment en el pre­sent. En fi, amb tot, bon Nadal.