Opinió

Tribuna

La raó trumpista

“Mentre ningú dona nom a aquest mal, el passat 2020 onze milions més d’americans van votar Trump

A Flo­rida, ara farà un any, després d’una hora en cotxe en direcció oest arri­bem a West Palm Beach, una loca­li­tat de platja que evoca l’ima­gi­nari de postal, de destí vaca­ci­o­nal on jubi­lats hi viuen tot l’any. Al final de la vila, pas­sat un pont sobre el mar, arri­bem a Mar-a-Lago, el resort de Donald Trump. La poli­cia per­met cir­cu­lar-hi pels vol­tants però no atu­rar-nos-hi. Abans d’arri­bar-hi, pas­se­gem per una de les grans superfícies de luxe on s’anun­cien bos­ses de mà de tres mil dòlars amb des­comp­tes increïbles que tenen la capa­ci­tat de con­ver­tir preus ridículs en tot just abu­sius. Trump és això, una car­cassa esplen­do­rosa i buida on la gent pot posar-hi a dins el que vol.

El dia següent conduïm un parell d’hores, ara cap a l’est. El tra­jecte pren la forma d’una car­re­tera recta, crei­xent­ment inhòspita i on senyals de trànsit recor­den que és zona de tem­pes­tes tro­pi­cals i que hi pas­se­gen coco­drils. A les grans superfícies sem­bla con­cen­trar-s’hi la vida social. Els comerços, tris­tois, ofe­rei­xen diver­ses ofer­tes de men­jar por­que­ria. Al final de la ruta 98, a tocar del llac Oke­ec­ho­bee, arri­bem a Pahokee, un poblat negre segons els locals. Sis mil habi­tants. Salari mitjà de 26.000 dòlars a l’any, la mei­tat de la mit­jana de l’Estat i força més lluny del del con­junt del país.

En una petita badia del llac, envol­tat de gent que pesca sota la pluja, obser­vem un bot decrèpit de quinze metres d’eslora on oneja una gran ban­dera: “Trump 2020”. Vint minuts més enllà, arri­bem als límits del com­tat de Palm Beach (vot a Biden: 55,97%) i entrem al de Hendry (61,1% Trump). En un encre­ua­ment de car­re­te­res, el poble de Clewis­ton mos­tra una suc­cessió de cases atro­ti­na­des que evoca les foto­gra­fies de Dorot­hea Lan­gue i els depri­ments pai­sat­ges de Stein­beck sobre la Gran Depressió. Al Wal­mart local, hill­billys de massa corpòria vari­a­ble amun­te­guen als car­ros de la com­pra begu­des gaso­ses i men­jar pre­pa­rat.

El con­trast entre l’opulència més abso­luta i la pre­ca­ri­e­tat més pre­gona es troba a menys de tres hores de cotxe. És difícil no lli­gar caps. L’espe­rança de vida dels blancs ame­ri­cans sense estu­dis supe­ri­ors, als Estats Units i con­tra la tendència glo­bal, cau degut als estralls de les dro­gues, els suïcidis i els opi­a­cis ser­vits amb recepta mèdica gràcies a la indo­ma­ble indústria far­macèutica local. Una peça publi­cada per The Eco­no­mist indi­cava que la vari­a­ble més impor­tant per enten­dre el canvi de vot a favor dels repu­bli­cans l’any 2016 fou pre­ci­sa­ment aquesta: el dete­ri­o­ra­ment de la salut.

Enmig, el votant i dues opci­ons. Empas­sar-se el menys­te­ni­ment de les elits demòcra­tes exem­pli­fi­cat per la frase de Hillary Clin­ton sobre la “tropa de deplo­ra­bles”. O embo­li­car-se en la iden­ti­tat cul­tu­ral i abraçar la ban­dera de la lli­ber­tat. Lli­ber­tat de con­su­mir barat. Lli­ber­tat de no ser into­xi­cat pels grans grups de comu­ni­cació i la seva agenda política. Lli­ber­tat de mal­viure sense asse­gu­rança mèdica. Lli­ber­tat de dur armes. Lli­ber­tat de tre­ball en un estat de lliure empresa sense salari mínim ni impo­si­ci­ons com els drets labo­rals.

Al recent lli­bre de Klein i Pet­tis, Trade Wars are Class Wars, hi tro­bem una de les més recents anàlisis de política econòmica sobre els estralls de la glo­ba­lit­zació sobre la vida de l’ame­ricà cor­rent. Avui en dia, la borsa ame­ri­cana absor­beix la major part del capi­tal ociós mun­dial, fet que con­ver­teix l’indi­ca­dor bor­sari en un fals indi­ca­dor d’èxit, al més pur estil Trump. Un indi­ca­dor que més aviat hauríem de vin­cu­lar al volum de l’espe­cu­lació, a la pre­ca­rit­zació de les con­di­ci­ons de vida dels tre­ba­lla­dors, a l’enorme poder del sec­tor finan­cer i a la distància crei­xent entre la bonança d’una mino­ria (acci­o­nis­tes i grans exe­cu­tius) i l’empo­bri­ment de la resta.

Men­tre ningú dona nom a aquest mal, el pas­sat 2020 onze mili­ons més d’ame­ri­cans van votar Trump. Setanta-qua­tre mili­ons amb dos per­fils dife­ren­ci­ats: els lle­ials a qual­se­vol pro­mesa d’abai­xar impos­tos perquè la seva vida pot transcórrer al marge dels ser­veis públics; i aquell grup a l’aguait de qual­se­vol mis­satge d’espe­rança que sac­segi una rea­li­tat que sen­zi­lla­ment no ente­nen. Tant si es diu Trump com QAn­non, Tea Party o el que vin­gui, qual­se­vol gri­llat que vul­gui con­ver­tir el Capi­toli en la nova Bas­ti­lla tindrà l’opor­tu­ni­tat de fer-ho men­tre no s’escolti d’una vegada aquest dar­rer grup.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia