Per a Sumiteru Taniguchi

“Tenia setze anys, anava amb bici­cleta pel car­rer quan el 9 d’agost del 1945 va escla­tar la bomba atòmica a 1,8 quilòmetres de distància. L’explosió em va cre­mar l’esquena i la pell del braç dret em va que­dar pen­jant des de l’espat­lla fins a la punta dels dits. Al meu vol­tant la majo­ria de la gent ago­nit­zava supli­cant aigua. Durant els qua­tre anys que vaig ser a l’hos­pi­tal vaig tenir uns dolors tan ter­ri­bles que quan em feien les cures no parava de cri­dar: «Mateu-me, si us plau.».” És el tes­ti­moni de Sumi­teru Tani­guchi, super­vi­vent de l’atac nuclear sobre Naga­saki, el qual s’imposà el deure moral d’expli­car aquell hor­ror i llui­tar per a l’eli­mi­nació del més potent i des­truc­tiu enginy que s’ha uti­lit­zat mai, cosa que feu fins a la seva mort, el 2017, jus­ta­ment l’any que l’ONU apro­vava el Trac­tat de Pro­hi­bició de les Armes Nucle­ars que diven­dres pas­sat va entrar en vigor. Un gran pas? Paper mullat? Es tracta del pri­mer ins­tru­ment mul­ti­la­te­ral jurídica­ment vin­cu­lant que com­pro­met els sig­nants a no desen­vo­lu­par, adqui­rir, emma­gat­ze­mar i uti­lit­zar aques­tes armes i tam­poc els dis­po­si­tius per acti­var els arse­nals exis­tents, però hi ha molts països que no l’han rati­fi­cat o que han boi­co­te­jat les nego­ci­a­ci­ons, entre els quals, sig­ni­fi­ca­ti­va­ment, les potències nucle­ars: els Estats Units, el Regne Unit, Rússia, la Xina, França, l’Índia, el Pakis­tan, Israel i Corea del Nord. La soci­e­tat civil mun­dial haurà de con­ti­nuar fent sen­si­bi­lit­zació i pressió política per evi­tar la catàstrofe huma­nitària i medi­am­bi­en­tal que va supor­tar la gene­ració de Sumi­teru Tani­guchi a Naga­saki i a Hiros­hima.