Delericte

La nave­gació de la política d’aquest país ens indica una pèrdua del nord nota­bilíssima, una sen­sació d’anar a la deriva, abo­cada la nau a uns penya-segats que s’alcen majes­tu­o­sos, espa­dats roco­sos que espe­ren paci­ents el moment en què s’esta­ve­llarà, obs­cura, la nau, en una nit solitària. Només el reci­tat dels fets ja genera aquesta idea de pànic, sense més aco­ta­ci­ons: con­vo­catòria apres­sada d’elec­ci­ons, recon­versió del procés per culpa de la situ­ació sanitària, nova data impo­sada per un tri­bu­nal (que encara s’ho pot repen­sar!), temor al que suc­ceirà si final­ment es fan en plena onada pandèmica, més viru­lenta que mai. I un govern que viu en la il·lusió que la garan­tia dels drets polítics con­sis­teix en poder anar a un míting, quan tota la resta patei­xen res­tric­ci­ons, i que, després, vista la reacció ciu­ta­dana, acaba dient que no (el govern i els par­tits que el for­men), que no cal anar-hi, que el millor és mirar el míting des de casa, com si el per­so­nal estigués pen­dent de la cam­pa­nya i no pas de les coses que real­ment impor­ten. I un minis­tre que des­ca­valca del cavall quan coman­dava la tropa i que asse­gura que el mèrit és haver-ho fet bé i que no s’entén que, havent-ho fet tan bé, no con­tinuï dalt del cavall i se’n vagi a unes altres bata­lles. I renecs i insults a dojo, i des­qua­li­fi­ca­ci­ons dels uns i dels altres, i les vacu­nes, que ja no en que­den. I...

Els espa­dats de l’abs­tenció, de la renúncia, de la pro­testa a través del rebuig, són allà. Imper­tor­ba­bles, crei­xent com gegants. I ja sabem com acaba, aquesta tra­ves­sia. Amb la sot­so­bra de la nau, amb les res­tes del nau­fragi en una platja deserta, el dere­licte de la democràcia.