Responsables i complidors

Com que som res­pon­sa­bles, com­pli­dors d’allò més, ens que­dem al nos­tre muni­cipi, a tot esti­rar arri­bem fins als límits del terme muni­ci­pal, que són els que sem­bla que hau­rem de res­pec­tar uns quants dies o set­ma­nes més, ate­ses les xifres encara esfereïdores de la pandèmia per la Codid-19. I, si hi hem de sor­tir, omplim amb pul­cri­tud el cer­ti­fi­cat “d’auto­res­pon­sa­bi­li­tat” (la res­pon­sa­bi­li­tat no va lli­gada de forma intrínseca a un mateix? No és una qüestió indi­vi­dual?), amb el jus­ti­fi­cant que l’acom­pa­nyi. Dilluns el con­se­ller d’Inte­rior recor­dava que les mesu­res de res­tricció han donat un resul­tat clar en la millora de l’evo­lució de la pandèmia i, en nom del govern, també agraïa, a la immensa majo­ria dels ciu­ta­dans–sí, a nosal­tres els com­pli­dors–, el com­pli­ment de les mesu­res “fei­xu­gues i antipàtiques però necessàries”. I ara uns jut­ges ens diuen –ens impo­sen– que no hi ha cap força major que ens impe­deixi anar a votar d’aquí a onze dies i que això del debat entre el dret a la vida i el dret a la par­ti­ci­pació política són xim­ple­ries. I enge­guem una sin­gu­lar cam­pa­nya elec­to­ral amb els can­di­dats amunt i avall pels car­rers del seu muni­cipi i del muni­cipi dels altres, per fer-nos saber les seves pro­me­ses elec­to­rals. Tor­nem a sen­tir la lle­ta­nia aque­lla del “farem, farem”, i després ja vin­dran els dies en els quals veu­rem que no s’ha aca­bat de fer res o, encara pit­jor, en els que veu­rem que han fet just el con­trari del que havien dit que farien. Ai, les pro­me­ses elec­to­rals. I fins i tot donem veu a qui parla “d’ester­co­le­ros mul­ti­cul­tu­ra­les” i ens que­dem tan amples. Però com que som res­pon­sa­bles i com­pli­dors d’allò més, el 14-F ani­rem a votar. Perquè sí, perquè hi hem d’anar mal­grat tot i mal­grat tots. Perquè tenim pre­sos polítics i exi­li­ats i la democràcia es va esmi­co­lant entre ordres judi­ci­als, acci­ons repres­si­ves i decla­ra­ci­ons polítiques que fan fere­dat.