Llibertat, amnistia i prou d'autonomia

Dis­sabte a Bar­ce­lona hi haurà un retro­ba­ment d'antics com­panys. Una tro­bada que fa pen­sar en aquells sopars d'antics alum­nes de l'escola que, després de com­par­tir anys d'infan­tesa i ado­lescència, la vida els ha por­tat per camins dife­rents, no s'han vist mai més i just que­den un dia per sopar tots ple­gats. La con­vo­catòria d'aquest dis­sabte no ha de ser ni això ni tam­poc una tro­bada nostàlgica. Tot i que el refe­rent d'aque­lla gran mani­fes­tació, encara rei­vin­di­ca­tiva, de l'Onze de Setem­bre del 1977 serà pre­sent en la con­cen­tració de demà pas­sat. Pels uns, perquè es vol acon­se­guir o superar l'èxit d'aque­lla munió de cata­lans que van sor­tir al car­rer, encara sota aquell lema de «Lli­ber­tat, amnis­tia i Esta­tut d'Auto­no­mia» de l'Assem­blea de Cata­lu­nya –que després d'allò va que­dar liqui­dada–, però que avui volen anar molt més enllà d'un pacte autonòmic que ja està superat. Pels altres –més con­ser­va­dors–, perquè encara aspi­ren, 33 anys després, a acon­se­guir que es com­pleixi el ter­cer punt rei­vin­di­ca­tiu del que va ser la pla­ta­forma unitària més impor­tant que ha tin­gut mai Cata­lu­nya: l'Esta­tut d'Auto­no­mia.

La jor­nada de dis­sabte no té res a veure amb la diada del milió de cata­lans. No hi ha il·lusió, ni tan sols el des­encís que va venir després. Avui hi ha gent empre­nyada, can­sada, des­co­rat­jada, esgo­tada, esbalaïda, fati­gada, avor­rida, fas­ti­gue­jada... vaja, que està tipa que els cata­lans siguin l'ase dels cops d'un Estat que no en vol saber res, de les seves aspi­ra­ci­ons naci­o­na­lis­tes; que incom­pleix el pacte cons­ti­tu­ci­o­nal i polític, i que tolera que una colla de magis­trats tre­pit­gin l'essència de la democràcia i es pas­sin pel folre la volun­tat popu­lar expres­sada en un referèndum, al Par­la­ment de Cata­lu­nya i al Congrés dels Dipu­tats. Hi ha pre­o­cu­pació per l'empo­bri­ment d'un país que havia estat el motor de l'eco­no­mia espa­nyola i que ha fet figa per la desin­versió, l'espoli fis­cal...

La sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal con­tra l'Esta­tut suposa un punt d'inflexió de la relació dels cata­lans amb Espa­nya. Demà pas­sat, no sé si el crit serà «Som una nació.» Fa mols anys, massa anys, que el sen­tim. Pot­ser es recla­marà el dret a deci­dir, un dret que legal­ment ni tenim ni tin­drem. Tam­poc sé en quin punt de la pica­ba­ra­lla política sobre el lema de la mani­fes­tació es tan­carà la con­vo­catòria. Però del que estic segur i con­vençut és que el crit unànime serà: «Prou. Ja en tenim prou.»