Fa 40 anys

Aquesta set­mana he anat a parar a una tarda de fa qua­ranta anys, en un cam­pa­ment mili­tar de Màlaga. Era un dilluns i jo pas­se­java amb una certa dis­plicència, ves­tit de sol­dat, pel recinte. A prop de la caserna, uns altres nois escol­ta­ven la ràdio. És ales­ho­res quan em vaig assa­ben­tar, d’un manera molt incerta, molt sob­tada, d’uns guàrdies civils que havien assal­tat el Congrés. “Parece que un mili­tar ha dis­pa­rado en las Cor­tes”, vaig sen­tir que deien, com si es tractés del resul­tat d’un par­tit de fut­bol. No es pot dir que la notícia inter­rompés la mono­to­nia del recinte, tot i que era fàcil de supo­sar que, si resulta que érem sol­dats i si real­ment allò era un cop d’estat, alguna cosa inter­fe­ri­ria en l’avor­ri­ment còsmic, en la irra­ci­o­nal dis­ci­plina del quar­ter. El fet és que van fer for­mar com cada nit i, com cada nit, ens van lle­gir les ordres de l’endemà i el menú de la jor­nada. Vam anar a dor­mir, però sense el rigor d’altres dies. Això sí: amb una indi­cació taxa­tiva. Ens havíem de col­gar a les lli­te­res ves­tits i amb el fusell a punt. Tots els coman­da­ments van anar al bar d’ofi­ci­als i ens van dei­xar sols. Uns quants ens vam aple­gar a la sala de la tele­visió i vam aguan­tar fins més enllà de la una de la mati­nada, que és quan va sor­tir un rei ves­tit de maris­cal. Abans, ens havíem empas­sat una idi­ota pel·lícula de Bob Hope i Virgínia Mayo, La prin­cesa i el pirata. Tot el que pas­sava a fora era des­co­ne­gut i temíem una immi­nent acció bèl·lica, men­tre érem incapaços de riure amb aquell còmic, més his­triònic que mai. Al cap d’alguns mesos, un dels ins­ti­ga­dors del 23-F a València va ser nome­nat, com a càstig, coman­dant d’aquell cam­pa­ment.