Retorn a la terra

El tras­torn pro­vo­cat per la pandèmia ha can­viat mol­tes acti­tuds per­so­nals i col·lec­ti­ves per tal de pre­ve­nir els efec­tes devas­ta­dors d’un virus que ha sem­brat por, mal­fiança i desànim arreu. Quan les vacu­nes mas­si­ves retor­nin la sere­ni­tat i la nor­ma­li­tat soci­als, veu­rem com emer­gei­xen mol­tes mane­res dife­rents de viure, de tre­ba­llar i de prac­ti­car l’esbarjo. No em refe­reixo només a la implan­tació gra­dual del tele­tre­ball, sinó a un des­plaçament con­si­de­ra­ble de per­so­nes que aban­do­nen les aglo­me­ra­ci­ons de les grans ciu­tats per tor­nar a indrets rurals de dimen­si­ons més huma­nes. Segons l’Ofi­cina Muni­ci­pal de Dades de la ciu­tat de Bar­ce­lona, l’any pas­sat, en plena efer­vescència pandèmica, la cai­guda del nom­bre d’immi­grants fou d’un 43,7% res­pecte al 2019. I el que és més sig­ni­fi­ca­tiu és l’aug­ment d’un 8% de bar­ce­lo­nins que aban­do­na­ren la ciu­tat per esta­blir-se en pobla­ci­ons de menys de cinc mil habi­tants, lluny de l’àrea metro­po­li­tana.

S’ha produït un canvi de tendència afa­vo­rit per les noves tec­no­lo­gies i per la inco­mo­di­tat de viure en grans aglo­me­ra­ci­ons urba­nes, enga­bi­ats en habi­ta­cles petits, sense poder sor­tir ni tre­pit­jar la terra, pri­vats de la con­tem­plació del pas de les esta­ci­ons. Mol­tes per­so­nes que aban­do­na­ren el món rural en la segona mei­tat del segle pas­sat, ini­ci­ant un procés de bui­da­ment dels pobles petits i sense futur, tor­nen ara als orígens perquè tro­ben més avan­tatjós i econòmica­ment més via­ble el viure i tre­ba­llar des de la tran­quil·litat i el silenci d’una casa més espa­iosa i amb els matei­xos ser­veis que en una gran ciu­tat. Si hi ha con­nexió a inter­net i una cale­facció ambi­en­tal con­for­ta­ble, aquest retorn a la terra serà una tendència gra­dual i con­ti­nu­ada. És cert que els urba­nis­tes ens diuen que més del 90% de per­so­nes viu­ran a les ciu­tats d’aquí a uns anys. D’acord amb aquesta pre­dicció, la terra que­da­ria col­gada per bos­cos i ter­res ermes des­fi­gu­ra­des.

Hi roman­dria un silenci tre­pi­dant, el d’una remor tran­quil·la de boscúria dor­ment.Les megALÒpolis gegan­ti­nes com­por­ta­rien un amun­te­ga­ment humà irre­ver­si­ble dei­xant la natura tran­quil·la, al seu aire, tor­nant-la als estats pri­mi­ge­nis abans de la població del país. Penso que no serà del tot així. Hi ha mol­tes pis­tes que ens por­ten a pen­sar que l’equi­li­bri entre el món dels urba­ni­tes i els dels rurals té una clara tendència a pro­duir-se. Una d’elles és la gran revi­fa­lla de la lite­ra­tura en molts indrets d’Europa i als Estats Units de nar­rar el retro­ba­ment amb la terra i els ambi­ents rurals que són des­crits per autors de renom.​No em refe­reixo només als lli­bres de viat­ges per les inte­ri­o­ri­tats de les naci­ons sinó a la des­cripció d’una vida plena però sen­zi­lla. Penso, amb un cert fona­ment de causa, degut al tras­bals humà i sociològic de la pandèmia, que el futur més genuí, més aris­tocràtic i més cre­a­tiu, no el tro­ba­rem a les grans ciu­tats, per­fec­ta­ment con­nec­ta­des, amb infor­mació que raja per totes ban­des, on el futur serà tec­ni­fi­cat, obses­siu, des­ma­ne­gat, per a gent que con­viu encon­gida en habi­tat­ges dimi­nuts o en urba­nit­za­ci­ons sense cap per­so­na­li­tat. Aquest futur de qua­li­tat el tro­ba­rem en el món rural que quedi habi­ta­ble, per molt petit i insig­ni­fi­cant que sigui, on hi que­da­ran les per­so­nes que man­tin­dran el vin­cle més autèntic amb la rea­li­tat.Aquest mirall retro­vi­sor ter­ri­to­rial era impen­sa­ble només fa quinze anys Es podrà viure en el millor dels dos mons. A prop de la terra sense per­dre el con­tacte amb el progrés. Les noci­ons d’espai i de temps ja han can­viat en com­pro­var que en la vida ordinària viure en temps real serà una de les con­ques­tes més fabu­lo­ses de la revo­lució tec­nològica.

Les uto­pies no exis­tei­xen i en el món rural es plan­te­gen les matei­xes difi­cul­tats que en qual­se­vol altre indret. Aquests nuclis humans escam­pats per la geo­gra­fia feréstega i des­po­blada de grans exten­si­ons pre­ser­va­ran els trets bàsics de la civi­lit­zació. No penso pas en els mones­tirs de l’edat mit­jana. No. Vull pen­sar que seran llocs on es dia­lo­garà amb la natura, com ha fet sem­pre el pagès i, alhora, s’estarà en con­tacte amb el món cul­tu­ral, espor­tiu, pro­duc­tiu i tec­nològic de qual­se­vol part del pla­neta. He escrit que en cami­nar per les silen­ci­o­ses fon­da­la­des o pels plans dels ter­mes con­re­ats penso en el pri­vi­legi de les futu­res gene­ra­ci­ons lliu­res de la con­ta­mi­nació urbana mas­si­fi­cada. Hau­ria de ser en aquests parat­ges on es faci millor la recerca, on es tre­ba­lli sense angoi­xes, on la vida tin­gui un sen­tit més pro­per a la rea­li­tat natu­ral. Pot­ser lla­vors podríem enten­dre aque­lla expressió que li sortí de l’ànima a Goethe dient que el món no podria exis­tir si no fos tan sen­zill. L’esca­patòria cap a la sim­pli­ci­tat és una via reco­ma­na­ble. I com diu el filòsof Josep Maria Esqui­rol en el seu dar­rer lli­bre, tot recor­dant la sàvia idea popu­lar segons la qual “s’ha de pro­cu­rar ser feliç amb poc”. Això, la nove­tat pot­ser és que avui en aquest poc hi pot ser tot.