Potser és que no soc una dona

“Pot­ser és que no soc una dona? Som dones les que hem nas­cut en famílies musul­ma­nes? Podem aspi­rar a la igual­tat com qual­se­vol altra dona?” Amb aques­tes per­ti­nents i pro­vo­ca­do­res pre­gun­tes l’escrip­tora Najat El Hachmi comença l’arti­cle “Moras como Dios manda” (El País, 10/04/2021), una reflexió punyent amb un punt d’iro­nia sobre el femi­nisme com a valor uni­ver­sal i sobre les armes misògines car­re­ga­des pel rela­ti­visme cul­tu­ral entre alguns cons­pi­cus cínics i entre una pila de supo­sats experts i exper­tes que des de posi­ci­ons superin­clu­si­ves esde­ve­nen còmpli­ces invo­lun­ta­ris del vell patri­ar­cat religiós, en aquest cas islàmic. No n’he de dir res més, ja se’n faran una opinió si el lle­gei­xen; està nítida­ment argu­men­tat. Sí que trobo just remar­car que El Hachmi, que aquests dies pre­senta la seva dar­rera obra, Dilluns ens esti­ma­ran, o les acti­vis­tes Nasara Iah­dih Said, Nari­men Mouaci i Mimunt Hamido, entre altres, tenen el coratge de par­lar clar sobre rea­li­tats duríssi­mes que vio­len­ten nenes i dones arreu del món -també en el nos­tre entorn- i que sovint reben ence­ses crítiques no sola­ment des del mas­clisme que com­ba­ten sinó també des de certs sec­tors polítics i soci­als par­ti­da­ris de ren­tar els draps bruts a casa quan es tracta de la casa dels altres. Per què? Per por de ser ins­tru­men­ta­lit­zats per l’extrema dreta xenòfoba o acu­sats d’etno­cen­trisme si fan sen­tir la seva veu? És un risc però no és excusa, s’ha d’assu­mir el debat amb valen­tia i cri­teri. O és que ja ens està bé que sobre les mores mani Déu? Perquè això sí que seria racisme.