Opinió

anàlisi

Esteve Vilanova

Els dos conills

No tinc gaire clar que aquesta gene­ració hiper­con­nec­tada i ano­me­nada millen­ni­als hagi dedi­cat gaire temps a lle­gir fau­les. En tot cas cal recor­dar que nor­mal­ment són relats curts, que ja els grec i els romans uti­lit­za­ven, pro­ta­go­nit­zats per ani­mals i que tenen una con­clusió moral. El títol d’aquest arti­cle és tret d’una faula de Tomás de Iri­arte, nas­cut el 1750 a Tene­rife, que, entre altres fau­les, va escriure la cone­guda Los dos cone­jos, que, com vostès saben, es tracta de dos conills que sor­tien del cau i van veure uns gos­sos que cor­rien cap a ells; i un conill pre­gunta a l’altre, què són? I l’altre li res­pon: “són lle­brers”; i l’altre li diu, no, són “coni­llers”. I així van estar dis­cu­tint fins que ja tenien els lle­brers a sobre i va dei­xar d’impor­tar-los si eren “lle­brers o coni­llers”.

Edgar Degàs, tot mirant un mera­vellós retrat de Rafael, va excla­mar: “Divina sim­pli­ci­tat.” I és que molt sovint la sen­zi­llesa és la manera més fàcil per expli­car situ­a­ci­ons que sem­blen com­pli­ca­des.

El cap de set­mana ERC va fer públic que tren­cava les reu­ni­ons per fer govern amb JxCat i que cer­ca­ria com­pli­ci­tats i ente­ses amb els Comuns, però dema­nava els 32 vots de Junts per a la inves­ti­dura, sense assu­mir cap com­promís ni nego­ci­ació. A par­tir d’aquí s’han des­fer­mat unes dis­cus­si­ons que fa tota la impressió que és per gua­nyar el relat públic i cul­pa­bi­lit­zar el con­trari. Jo vaig viure de prop el govern del tri­par­tit, aquell que l’Ernest Mara­gall va bate­jar de Dra­gon Khan per les cons­tant bat­ze­ga­des d’aquell govern que havia de ser un oasi. També he lle­git els dos lli­bres del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont i el que ha fet el pre­si­dent Quim Torra, en els quals ens han ense­nyat el efec­tes de la manca de cohesió i el per­ma­nent desig de sor­tir del grup per des­mar­car-se.

Deixo per entès que sí que com­par­tei­xen una visió de la rea­li­tat, perquè si no fos així seria molt greu. És la valo­ració de qui­nes són les nos­tres for­ta­le­ses i les nos­tres feble­ses, espe­ci­al­ment en un entorn pandèmic molt greu i amb un estat que té tots els seus poders dedi­cats a des­truir tot el que pugui per arra­sar l’inde­pen­den­tisme català. No hi ha treva. Cada dia veiem noves enves­ti­des que eixam­plen la repressió i inten­ten des­pu­llar-nos econòmica­ment. I si tot això ho tenen clar, que ho tenen perquè algun en són per­ju­di­cats, s’estan dis­cu­tint per no sabem gaire bé què i és tren­quen uni­la­te­ral­ment unes nego­ci­a­ci­ons. Com a mínim diria que és d’una gran imprudència i un mal­ba­ra­ta­ment del 52%, i no s’entén. El moment actual i un govern nou no pot ser un joc tan sim­plista de dis­cu­tir-nos per si són lle­bres o coni­llers. No podem obli­dar-nos que la faula s’acaba perquè els gos­sos venen cor­rent i arra­sen els conills.

Fins fa pocs anys, a Cata­lu­nya teníem un actiu fabulós que ens obria les por­tes del món; era la marca Bar­ce­lona. Una marca infi­ni­ta­ment molt més potent que la marca Espa­nya, tre­ba­llada durant dècades i amb molt d’èxit per tots els alcal­des des de Pas­qual Mara­gall fins a Xavier Trias. Quan en parlàvem sem­pre deixàvem clar que era un intan­gi­ble molt valuós però feble, perquè el pres­tigi s’ha de gua­nyar dia a dia i és molt fàcil per­dre’l. Avui la marca Bar­ce­lona ja no és la mateixa i mal­grat això sem­bla que un dels som­nis ober­ta­ment pre­go­nats per Gabriel Rufián i Joan Tardà ha estat sem­pre un govern per a Cata­lu­nya amb els Comuns perquè els pesa molt més la seva militància d’esquer­res que el com­promís naci­o­na­lista, i aquest cop de volant brusc del cap de set­mana ho jus­ti­fi­ca­ria.

El pro­blema que tindrà un govern en mino­ria com pretén fer ERC, si és que el fa, és que ho haurà de nego­ciar tot i la pri­mera nego­ci­ació serà la inves­ti­dura, però també els pres­su­pos­tos, i durant qua­tre anys serà una per­ma­nent nego­ci­ació i des­gast. De fet, després de les invec­ti­ves d’aquest cap de set­mana, dema­nar els vots sense con­di­ci­ons dels 32 dipu­tats de Junts és viure en un món fora de la política. Sin­ce­ra­ment, avui veig més a prop unes noves elec­ci­ons. El lle­brers ens han atra­pat i ja no ens importa què són.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia