Indignats ahir, avui i sempre

Hi ha moments de la història que sem­bla­ria que tot­hom va viure, com ara el Maig del 68. Amb el movi­ment 15-M passa el mateix, però no vaig seguir cap de les con­cen­tra­ci­ons o mani­fes­ta­ci­ons de fa deu anys perquè el 2011 va ser un any per­so­nal­ment molt com­pli­cat i, sobre­tot, perquè no vaig con­nec­tar amb l’acció que va ocu­par pla­ces a tot l’Estat espa­nyol i es va esten­dre a altres països. Estic d’acord amb la majo­ria de les rei­vin­di­ca­ci­ons dels indig­nats, que van tenir un revul­siu mediàtic amb l’obra Indig­neu-vos!, de l’escrip­tor i diplomàtic francès Sthépane Hes­sel, i només el fet que a Bar­ce­lona un dels per­so­nat­ges que hi va par­ti­ci­par acti­va­ment fos el mala­gua­nyat Arcadi Oli­ve­ras legi­tima una revolta necessària, però vist amb pers­pec­tiva diria que amb uns resul­tats poc engres­ca­dors, i només una dada que con­firma que no hem avançat gens: la deso­cu­pació juve­nil era del 40% i encara ho és. Del 15-M en va sor­gir Pode­mos, Cata­lu­nya Sí Que es Pot i En Comú Podem, que van absor­bir EUiA i ICV. Van tenir el seu moment àlgid amb Xavier Domènech gua­nyant les gene­rals del 2015 i el 2016, men­tre Ada Colau amb Bar­ce­lona en Comú ha acon­se­guit man­te­nir l’alcal­dia gràcies als vots d’un vivi­dor com Manuel Valls. El “meu” 2011 es va començar a girar amb la mort de la tia Pepita Bru­gu­lat i va con­ti­nuar amb un atac de pedra dels que et fan estar dies al sofà amb postu­res impos­si­bles perquè no et pots ni esti­rar. El mes de maig, men­tre el col·lec­tiu dels indig­nats feia una acam­pada a la plaça de Cata­lu­nya de Girona, vaig patir una trom­bosi diagnos­ti­cada a temps per l’amic i metge Pere Solés, quan ja deri­vava en una embòlia pul­mo­nar. Aquells dies moria l’expert en segu­re­tat Jaume Cur­bet i la meva sogra Carme Molas. Al juliol ens dei­xava l’escrip­tor i amic Miquel Pai­rolí, i jo em tren­cava el braç. Les desgràcies van con­ti­nuar amb la mort del meu sogre Josep M. Cape­lla i de la peri­o­dista Pepa Bouis, men­tre a El Punt vivíem la crisi econòmica pro­vo­cada pel dal­ta­baix del 2007, que va por­tar a un canvi de pro­pi­e­tat. L’acam­pada giro­nina es va allar­gar un mes per pro­tes­tar con­tra la situ­ació política i econòmica, i del poc que vaig poder seguir em va que­dar la sen­sació com si els acam­pats cre­gues­sin que eren els pri­mers a denun­ciar el lamen­ta­ble estat de coses que ens ha tocat viure. Com si els que venien de la lluita cívica i social des dels anys setanta o molt abans no hagues­sin fet res de bo. Indig­nats ahir, avui i sem­pre, perquè cada any els 15-M són més neces­sa­ris.