La llengua de Gibraltar

Hi ha una tecla que l’espa­nyo­lisme no toca mai: la de Gibral­tar. Algú deu pen­sar que sí, que hom pot comp­tar amb les colli­tes periòdiques del “¡Gibral­tar, español!” que la Res­tau­ració borbònica de 1975, com tan­tes altres coses, va here­tar. No. Vull dir que es troba a fal­tar, per con­tras­tar amb aquesta recla­mació, els anhels d’espa­nyo­li­tat que tenen els gibral­ta­renys. Perquè des d’Espa­nya el cèlebre penyal resulta com la lluna: només n’il·lumi­nen la mateixa cara; l’altra, de cara, la de la verja endins, sem­pre la man­te­nen oculta.

Fa pocs dies hi he estat, he par­lat amb gent, etcètera, i, mal­grat els referèndums de resul­tat acla­pa­ra­do­ra­ment pro britànic, no deixa de sor­pren­dre el que, sense que se’ls pre­gunti i perquè no us n’aneu amb cap dubte, de seguida mani­fes­ten els lla­ni­tos sobre la llen­gua i la naci­o­na­li­tat espa­nyo­les. Els més grans par­len el mateix espa­nyol que al cos­tat, a Alge­si­res o a San Roque: per­fec­ta­ment i més bé que l’anglès molt millo­ra­ble que usen quan els cal –el turisme és molt impor­tant al penyal–. I amb el cas­tellà del Camarón i la Rocío (EPD), pre­su­mei­xen osten­to­sa­ment del seu gibral­ta­risme: for­men part del con­junt britànic, i es com­pa­ren amb Escòcia i Gal·les. Mal­grat les evidències idiomàtiques, con­si­de­ren que la seva llen­gua és l’anglès i, quant a l’espa­nyol, expli­quen que el man­te­nen només per raons pràcti­ques de veïnatge.

De seguida acla­rei­xen amb satis­facció que els joves ja no el par­len o, si de cas, només a casa amb els vells; que a l’escola i a l’ins­ti­tut tot fun­ci­ona en anglès, i apre­nen com a segona llen­gua el francès; si acce­dei­xen a la uni­ver­si­tat, els espe­ren les britàniques –un taxista hi tenia els dos fills.

Quant a una hipotètica inte­gració política amb Espa­nya –són ells qui, abans que no ho dema­neu, n’aven­tu­ren la pos­si­bi­li­tat– s’hi opo­sa­rien amb totes les for­ces... Cap a mig­dia no tri­guen a fer-vos avi­nent que el plat típic és l’insuls i remot fish and chips i no pas els sabo­rosíssims i pro­pers pipir­rana, rabo de toro, cazón, sal­mo­rejo o albóndi­gas de choco. En tot cas el bri­ta­nisme mili­tant dels gibral­ta­renys queda lluny de les decla­ra­ci­ons de García-Mar­ga­llo quan va jus­ti­fi­car el tan­ca­ment de l’Ins­ti­tuto Cer­van­tes per decan­di­ment: “En Gibral­tar todos hablan español, salvo los simios.”