Corregir la història

No acabo de lle­gir mai La il·lusió occi­tana de l’August Rafa­nell. Hi torno, hi retorno i tan aviat soc al pri­mer volum com al segon volum. 1.500 pla­nes edi­ta­des per Qua­derns Crema l’any 2006, premi Crítica Serra d’Or l’any 2007. Deu ser sobre­tot que m’interessa tant que el que no vull és aca­bar de lle­gir-lo. I més encara perquè el final, com tots els finals mal plan­te­jats, és un final trist. L’únic final lògic, tan­ma­teix perquè, tal com escriu a l’epíleg Robert Lafont, el somni panoc­cità, el somni d’una unió entre un cos­tat i l’altre dels Piri­neus –Cata­lu­nya del Nord inclosa– era un matri­moni impos­si­ble. Si bé durant temps, després de la der­rota de Muret, el 12 de setem­bre de l’any 1213, ens ha sem­blat que es trac­tava de cor­re­gir la història, el fet inne­ga­ble és que la història d’Occitània i de Cata­lu­nya ha anat per camins dife­rents. A la nos­tra banda, Cata­lu­nya era encara prou forta per crear i repo­blar i dur la llen­gua a les Illes i al País Valencià. Set o vuit segles més tard, de la Renai­xença fins quasi als nos­tres dies, Cata­lu­nya, els Països Cata­lans, eren encara prou sòlids i tenien prou consciència lingüística i naci­o­nal per poder con­ti­nuar mal­grat tot. Fins i tot mal­grat el fran­quisme i això d’ara, dies abans que uns i altres s’asse­guin. “A dia­lo­gar”, diuen.

Però, no ens enga­nyem: Espa­nya ens hi ha aju­dat molt. Tanta ine­ficàcia és fins i tot digna d’agrair, també és per això que encara hi ha espe­ran­ces per a la nos­tra llen­gua. França, en canvi, no hi ha aju­dat gota. És l’exem­ple del que Espa­nya no ha sabut fer. És sobre­tot per això, que al cos­tat nord d’aquesta nació il·lusi­o­nant que ani­ria de Niça a Bor­deus i de molt més al nord de Tolosa fins a Múrcia, la consciència naci­o­nal s’ha anat diluint si és que mai havia exis­tit. I que la llen­gua s’ha anat per­dent a poc a poc. Es va accep­tar que era un patuès, que no ser­via per a res, i ni Occitània ni l’occità no han arri­bat a con­so­li­dar-se, tot i que ben pos­si­ble­ment molts dels occi­tans ni s’ho han arri­bat a pro­po­sar. Mis­tral i el feli­brisme? El pas­sa­temps lite­rari d’uns quants. Cap pro­jecte ambiciós, doncs. Tot ple­gat, per a molts, sobre­tot una idea romàntica. No gaire res més que una moda.

Però alguns hi van creure. I hi van creure molt. Rafa­nell no para d’esmen­tar intel·lec­tu­als d’un i altre cos­tat que durant temps o en alguns moments de la seva vida van defen­sar l’occità –molts d’ells pen­sant que era el mateix que el català– i defen­sant també la unió entre els Països Cata­lans i Occitània. Mara­gall, per exem­ple. Però què és el que no va arri­bar a creure Joan Mara­gall? Gent, en tot cas, que, amb més o menys for­mació i amb més o menys con­tinuïtat, van creure també, que ja que Occitània i els Països Cata­lans tenien una llen­gua comuna i un pas­sat comú, bé podien tenir un pro­jecte con­junt.

Pot­ser un somni impos­si­ble. Fa cap a vint anys, el dia que vaig tenir la sort de poder entre­vis­tar l’admi­rat Martí de Riquer, em va dir que en tota la seva vida només havia par­lat en pro­vençal amb l’Abat Sal­vat, un home que defen­sava –segons Riquer sense cap raó– que pro­vençal i català eren la mateixa llen­gua. Una il·lusió il·lusòria com diu també Rafa­nell. La “Gran idea”, com diu Robert Lafont en l’epíleg del lli­bre de Rafa­nell refe­rint-se a una nació comuna, perquè “de més grans en la història d’Europa com aquesta idea no n’hi ha gai­res”.

Escric tot això, unes set­ma­nes més tard que a França hagin atu­rat la pos­si­bi­li­tat de fer clas­ses bilingües arreu de la Cata­lu­nya del Nord, d’Occitània i de tants altres llocs. Dies després també, de les mani­fes­ta­ci­ons que hi ha hagut a tants de punts del que avui és França. Se’n sor­ti­ran? Ho veiem difícil, però no impos­si­ble. Apa­rent­ment, avui vivim en un món gens romàntic, apa­rent­ment també molt dife­rent del temps de la Renai­xença, un món on la ciència i la raó han subs­tituït el roman­ti­cisme. Però pot­ser no tant. Bé ha sor­tit molta gent a mani­fes­tar-se a favor d’altres llengües en el que avui és França. I pot­ser aquest arti­cle sigui tan sols un exem­ple més que no són temps tan poc romàntics com volem creure. Sí, ja ho sabem: sense ciència o sense raci­o­na­li­tat no hi ha futur. Però també sabem que sense il·lusió, tos­su­de­ria, lluita, con­vicció i emoció no hi ha pro­jecte. O que el pro­jecte no és prou engres­ca­dor, que és com dir que l’hem de dei­xar sem­pre a mans dels experts i que no depèn de tots i de cadas­cun de nosal­tres.